
Quan dues persones comenten una pel·lícula, segurament discutiran sobre el guió, les interpretacions, la banda sonora o determinades escenes entre d'altres coses. Bé, tot allò que acostumem a comentar. El que segurament no comentaran mai són els títols de crèdit. Vull aprofitar l'ocasió per reivindicar aquesta part de les pel·lícules i la figura del dissenyador que la fa possible.
No podem dubtar que es tracta d'un element oblidat o menyspreat, però present en tota la història del cinema. En un principi, amb el cinema mut, aquests no existien com a tal, però amb el creixement i el desenvolupament del cinema i la posterior arribada del cinema sonor, van començar a ser necessaris uns títols de crèdit. Podem destacar per exemple la pel·lícula Das Kabinnet des Dr. Caligari (1919), de Robert Wienne on aquests estan dissenyats en perfecta harmonia amb el caire expressionista del film i introdueixen la temàtica i la atmosfera de la història. Després amb l'arribada del cinema sonor van desaparèixer els intertítols i els títols de crèdit van anar guanyant importància i protagonisme dins del cinema, podem destacar també els crèdits finals de Citizen Kane (1941) d'Orson Welles.
Si parlem de títols de crèdit, hem de parlar obligatòriament de Saul Bass. Dissenyador que es va dedicar a la l'elaboració de títols de crèdit d'una infinitat de pel·lícules, entre elles, pel·lícules d'Alfred Hitchcock, Otto Preminger o Martin Scorsese, i principal responsable del concepte de títols de crèdit que tenim actualment. Amb Hitchcock va treballar a pel·lícules com Vértigo (1958) o Psicosis (1960). Fins i tot hi ha qui diu que va participar activament en la famosa escena de la dutxa.
Bass, amb un mínim de recursos, mitjançant només formes i colors era capaç de transmetre l'essència d'un pel·lícula. Només cal veure, per exemple les capçaleres de les pel·lícules esmentades de Hitchcock. La veritat és que tenia un estil identificable molt fàcilment però efectiu. A la pel·lícula Catch Me If You Can (2002) d'Steven Spielberg hi trobem un petit homenatge a aquest dissenyador en forma de títols de crèdit.
Al final de comentari podeu trobar un enllaç per veure algunes de les seves obres.
També és important comentar els títols de crèdit realitzats per Kyle Cooper per a Seven (1995) de David Fincher, pel·lícula en la qual la capçalera, amb una elaborada seqüència, amb imatges, música i tipografia força impactants ja introdueix a l'espectador en l'atmosfera de la pel·lícula, aquest esdevé l'autèntic inici del film. El treball de Cooper a Seven va suposar un punt d'inflexió en el gènere.
Un cop esmentats dos dels més importants realitzadors de títols de crèdit a nivell internacional, com són Bass i Cooper, també cal destacar Juan Gatti, dissenyador argentí, que amb un estil bastant kitsch i utilitzant sovint la tècnica del collage, ha esdevingut un habitual col·laborador de Pedro Almodóvar, creador de molts dels cartells de les seves pel·lícules com Mujeres al borde de un ataque de nervios (1988), Tacones Lejanos (1991) o Volver (2006) entre moltes altres.
D’aquest últim, suposo que tindrem l’oportunitat de veure’n algun treball ja que crec que que un grup analitzarà alguna pel·lícula d’Almodóvar. Espero que tinguin en compte els títols de crèdit…
Per últim, a mode d’anècdota, dir que hi ha qui va a la seva bola i no utilitza els títols de crèdit com a part efectiva del film. Woody Allen ha utilitzat en 34 de les seves pel·lícules la mateixa tipografia. O que lamentablement, moltes vegades el millor que veurem d’una pel·lícula seran el títols de crèdit.
Podria posar molts exemples de pel·lícules amb bons crèdits però millor deixo alguns enllaços.
http://www.notcoming.com/saulbass/
http://www.artofthetitle.com
http://www.imaginaryforces.com
http://www.prologue.com
Enric Solé Sendrós
Publicitat i Relacions Públiques
Vull comentar un parell de coses que em vaig deixar.
ResponderEliminarEls encarregats de realitzar els títols de crèdit, en moltes ocasions també s'encarreguen del disseny dels cartells promocionals de les pel·lícules, en són exemples el mateix Saul Bass o Juan Gatti.
I com a curiositat també comentar que la pel·lícula The Pink Panter (1963) de Blake Edwards utilitza l'animació per als crèdits inicials i finals, aquest treball va motivar l'aparició de la sèrie d'animació The Pink Panter.
Gràcies, Enric, per aquesta entrada. La veritat és que és un camp d'estudi força oblidat, malgrat l'interès i la importància que gairebé sempre té en la presentació de la pel.lícula.
ResponderEliminarPenseu que moltes vegades només amb els títols de crèdit ja pots fer-te una idea del gènere, el to, el tipus d'acció i el tractament argumental del film. I per aconseguir això ha d'haver un gran treball de disseny i conceptualització.
Laia Quílez