es en el més enllà es troba un punt d’unió entre les dues: Stanley Kubrich i les seves creacions tan característiques i especials.
A Clockwork Orange data del 1971, Barry Lyndon, seguida d’aquesta, va estrenar-se al 1975. Dues pel·lícules completament diferents, la primera ens presenta el futur i la segona, un llarg metratge que ens narra una història clàssica del segle XVIII. Amb dues obres tant contraries tractarem de trobar l’essència del cineasta.
Fem doncs una breu introducció a la síntesis de les dues pel·lícules (on trobarem la contraposició) i algunes característiques de les tècniques emprades al film (on trobarem les semblances).
A CLOCKWORK ORANGE més coneguda aquí com ‘La naranja mecánica’ és una pel·lícula que Kubrick va adaptar de la novel·la d'Anthony Burgess. La pel·lícula està ambientada en la Anglaterra del futur, la Anglaterra del 1995. Tracta d’un grup liderat per Alex, un grup caracteritzat per la ‘ultraviolencia’, es reuneixen en un bar làctic, el Korova, on consumeixen llet-plus (llet amb veloceta, synthemesco o drencromina), substancia que potencialitat la seva violència. Violacions, pallisses, i fins i tot crímens porten al protagonista a 14 anys de presó, allà li ofereixen que es someti a un tractament, Ludovico, un seguit d’imatges de violència i violacions a ritme de la música de Beethoven, això li farà que sigui incapaç de ser violent, de violar però també incapaç d’escoltar la seva peça predilecta: la Novena Sinfonía. L’obra es caracteritza per la extrema violència (‘ultraviolencia’) que empren els protagonistes a ritme de música.
Es sotmet a aquest tractament i surt de la presó, es apallissat pels seus companys i es suïcida tirant-se per una finestra, però sobreviu. Desprès d’una dura recuperació a l’hospital el govern li ofereix a Alex un treball molt ben pagat i estabilitat a canvi de donar-li el vot en les eleccions, el partit polític (conservador) havia quedat molt damnificat desprès de tot el succeït amb el protagonista, el tractament.
La clau la trobem al final on Alex a ritme de la Novena Simfonia de Beethoven de fons i amb imatges d’una fantasia surrealista narra el final de la pel·lícula: “Definitivament, estava curat”.
Una trama difícil i complicada de portar als cines d’aquella època. Stanley era trencador amb tot, i un film així no es podia quedar en un simple objectiu moral, a ell li agradava portar-ho tot al màxim, i com portar la pel·lícula fins al punt en el que el públic arribi a tenir sentiments de rebuig, estrès, emoció màxima, com s’anunciava al ‘tràiler’? Stanley Kubrick d’això en sabia i molt: tècniques com acceleracions o realentitzacions del temps narratiu a ritme de la música de Beethoven, utilització de la tècnica de ‘collage’ amb fragments de pel·lícules antigues, l’ús de la ‘càmera en mà’ que provoca més moviment de la imatge i fins i tot utilitzant la tècnica de videoclip amb la introducció alhora de la música electrònica, son algunes de les tècniques emprades per a que en cada punt de la pel·lícula l’estat emocional del públic estigui sotmès a un estrès perfecte; una forma d’impactar encara més a una societat potser no preparada encara per rebre missatges amb aquest contingut ni d’aquesta forma.
* (http://www.youtube.com/watch?v=HOVGyFlJxWE no deixa agafar el vídeo, si el podeu veure s'observa la tècnica de 'collage' a rítme de la música de Beethoven)
D’altra banda, BARRY LYNDON un llarg metratge que ens porta a l’època clàssica. Ens relata les peripècies del desaprensiu i aventurer irlandès Barry Lyndon en la seva ascensió i caiguda de la societat anglesa. La història comença a Irlanda al segle XVIII. El protagonista, Redmon Barry s’enamora de la seva cosina Nora i s’enfrenta al Capità Quinn, el seu promès, matant-lo. Barry decideix escapar i s’allista a l’exèrcit anglès on viurà moltes aventures. Passat un temps descobreix que el duel que van tenir va ser manipulat per la seva família i que el capità angles està viu i es va casar amb Nora. Barry viatja per Europa com jugador professional buscant fortuna. Sedueix i es casa amb una rica viuda, Lady Lyndon, a la que no estima. Barry es indiferent a ella i al seu fill que sap que Barry es un oportunista. Barry es converteix en un home cínic i un marit egoista. La parella té un fill, Brian, que creix amb tot l’amor del seu pare però que mor desprès de caure en cavall. Finalment el fill de Lady Lyndon s’enfronta en un duel amb Barry on perd una cama i sota amenaça d’encarcelament accepta abandonar Anglaterra. Desprès d’alguns anys que els passa amb la seva mare a Irlanda Barry continuarà la seva vida jugant per Europa.
Un film que Kubrick tenia ganes, ja que sempre havia somniat en fer una pel·lícula a l’estil Napoleònic, l’obra basada en la novel·la nostàlgica de Thockeray pren a les mans de Kubrick un sentit i estil diferent. Podem dir que parlem d’una pel·lícula moderna-antiga, on ens presenta la idea d’un home ‘vividor’ molt modern en un entorn clàssic. Una pel·lícula caracteritzada per la seva lentitud en escenes i trama, que fan possible l’absència d’escenes expositives i diàlegs llargs. L’expressivitat, el ritme de la música clàssica i l’ambientació fan d’aquesta pel·lícula rodada amb mil·limetrats detalls una obra mestre que tot i no tenir gaire èxit en el seu moment ha adquirit el valor que té al llarg del temps.
Hem vist doncs que ens trobem amb dues pel·lícules diferents, ara bé, on trobem el punt ‘Kubrickista’?
El trobem en diferents punts, un dels punts centrals es que totes dues obres tenen un valor moral que mostra al públic però que no el resol ell, és a dir, en tots dos casos deixa a la veu del públic opinar i fer les valoracions morals dels personatges i dels fets que es segueixen en cadascuna de les pel·lícules.
D’altra banda, i parlant de característiques tècniques trobem el fet de combinar imatges i transicions a ritme de música clàssica, i el fet que no li importi si aquelles cançons no quadren amb el temps de l’època que es presenta.
Seguint amb la banda sonora, una de les coses característiques en els dos films es que té caçons per a cada personatge i per a cada situació (violenta, romantica, d'enfrontament...), creant d'aquesta forma leimotivs.
Finalment destacar també que no utilitza en cap dels dos films les partitures originals sinó adaptacions de Leonard Rosenman.
Dues obres oposades temàticament, dues obres expressives, dues obres que aconsegueixen accelerar i pausar al qui es seu a admirar-les, dues obres on pots trobar cada traçada característica de Stanley Kubrick i de la seva genealogia. Dues obres mestres filmades amb tota cura de detall, amb un llenguatge tècnica precís que donen una lecció magistral de com fer cinema.
'Si pot ser escrit, o pensat, pot ser filmat'
'Una pel·lícula es o deuria ser com la música. Deu ser una progressió d’ànims i sentiments. El tema ve després de l’emoció, el sentit, després'
Marta Hidalgo
No hay comentarios:
Publicar un comentario