Juan José Sáez Domper, més conegut com Juanjo Sáez, és un il·lustrador català, concretament de Barcelona. Va néixer al 1972 i va estudiar art, disseny i pintura a la Massana. Llavors ja va començar a col·laborar en fanzines com a dibuixant, i en altres revistes culturals i tendències. Fins ara ha participat al diari El mundo, El Periódico de Catalunya, i a la revista Qué Leer; ha realitzat anuncis publicitaris i finalment va obrir el seu propi estudi on ha treballat per Nike o Estrella Damm.
A part de tots aquests projectes, Juanjo ja publicat varis còmics: Dentro del sombrero, Buenos tiempos para la muerte, Viviendo del cuento (2004), El Arte, Conversaciones imaginarias con mi madre (2006), i Yo, otro libro egocentrico (2010).
La seva primera sèrie de televisió ha sigut aquesta sobre la qual estic parlant: Arròs covat.
Aquí us deixo el link de la seva web personal. 
Com podreu veure, el seu estil és clarament únic i destacable:
El protagonista és un noi de 30 anys que té aquesta sensació constant "que se li cova l'arròs". És un dissenyador d'èxit, modern, cosmopolita, que té un estudi de disseny gràfic.
És reflexiu i intel·ligent, però un absolut incompetent sentimental, cosa que amarga l'existència a la seva xicota, de qui està completament enamorat, tot i que últimament no para de mirar amb desig totes les noies amb qui es troba.
Aquest fet farà que comenci a replantejar-se la seva relació amb la seva parella.
Juanjo, després de molt de treball i esforç va innovar una nova 
forma de representar/explicar històries amb un altre “format”: els seus personatges sense rostre i la seva narració audiovisual inspirada en el còmic són dues de les característiques que fan única aquesta sèrie.
La tècnica que utilitza és el dibuix amb aquarel·la. Es tracta d’un dibuix senzill, simple, clar i amb uns colors molt plans que delimiten les figures perfectament. En el seu dibuix, com en el d’un nen, no hi figura ni la perspectiva ni les línies perfectament rectes. Tampoc busca representar els objectes, llocs i expressions de manera complicada o complexa, més aviat al contrari:
Per començar, tal i com he dit abans, els personatges no tenen ni rostre a la cara, i quan volen expressar algun sentiment amb molta intensitat com a molt els i apareixen uns “ulls” a la cara. A més a més, seguint el patró del còmic, utilitza moltes línies cinètiques per marcar el moviment o ressaltar alguna acció dels personatges.
En tercer lloc, quan l’autor vol representar l’escenari de fons, o simplement el fa d’un color, llis i simple, o com a molt es limita a dibuixar alguna cosa, però sempre tal i com he dit, de manera simple, infantil. Així ho diu l’autor: la serie aborda algunas facetas de las artes plásticas con humor y sarcasmo, pero también en un lenguaje sencillo y que se hace cercano a quienes no están “en tema”.
Aquesta manera de dibuixar i la capacitat de convertir la pantalla del televisor en una vinyeta de còmic són el que fan especial aquesta sèrie.
La sèrie esta composta per 12 capítols d’una deu minuts cada un. Juanjo va preferir començar ometent capítols curts. Aquesta és una tàctica o manera d’assegurar-se que l’espectador no s’avorrirà i si li ha agradat el capítol, mirarà el següent amb més “emoció”.
La novetat que ha aconseguit crear Juanjo doncs, és el que fa cridar l’atenció a l’espectador. Així ho va demostrar l’audiència de la sèrie en el moment de la seva emissió per antena. Encara ara, si visitem la seva web podem trobar els comentaris d’alguns dels espectadors admirant el complex, però a l’hora simple, treball de l’autor (justament la seva àmplia base de lectors el converteixen en un dels dibuixants de còmics més llegits a Espanya.)
http://www.tv3.cat/videos/1468199/
Entrevista-amb-Juanjo-Saez-creador-de-la-serie-Arros-covat
L’autor utilitza un llenguatge totalment subjectiu i enfoca la narració amb una visió totalment parcial. Tendeix a posicionar-se en contra l’art contemporani, els happenings, i inclús en contra els seus artistes favorits.
Per tant, podríem comparar la seva ideologi
a de “trencar amb l’art” o si més no, no seguir el model de l’art contemporani amb les avantguardes de principis del s.XX.
En una entrevista que li van fer sobre les seves obres en general, cal destacar el següent:
Tampoco le preocupa si dibuja bien o mal. “Dentro de mí creo que dibujo bien”, afirma, “creo que tengo recursos para expresarme y mostrar un mundo propio y representar absolutamente todo lo que quiero”. El resto, para él, es cuestión de gusto. “Si es bello, menos bello, bonito, eso ya cada uno que se apañe”, desliza. “Yo pretendo comunicar y creo que lo hago, desarrollé una herramienta que me es funcional, ya si pretendiera no sé, dibujar como John Byrne o Frank Miller, pues ahí ya no le llego ni a la suela del zapato ni lo pretendo”. Y descarga: “luego tienes gente que son muy virtuosos, que de repente ves una viñeta suya y no la han logrado”.
Sáez defiende su dibujo, con frecuencia criticado. "Creo que tengo recursos para expresar mi mundo"
En definitiva, l’art no para d’evolucionar en cap moment, però l’objectiu sempre és el mateix: trencar amb els models establerts, innovar.
Gemma Guasch Sanabra
Gemma, gràcies per aquest descobriment tant il·luminador. Desconeixia la sèrie i aquest dibuixant, però pel què dius i pel fragment que has penjat, sembla molt interessant.
ResponderEliminarPer cert, no sé si us heu fixat, però la cançó que inclou en el fragment diria que és del mateix grup que va fer un videoclip cantant en una perruqueria del Raval i que ens va posar l'Alcoz el dia que va venir a classe (crec que el va treure de venuspluton).
Salutacions
Laia Quílez
Ah! Per altra banda, m'agradaria relacionar aquesta entrada amb la què va fer l'Elodie. Crec que aquest és un il.lustrador molt proper als què va destacar la Mellado, sobretot pel què fa a aquesta inclusió d'elements autobiogràfics dins les seves ficcions.
ResponderEliminarL. Quílez
Quan aquest mati s’ha comentat aquest post del blog m’ha fet gràcia ja que jo si que coneixia aquesta sèrie gràcies a la meva germana tot i que no he vist tots els capítols. Pel que he tingut ocasió de veure trec les mateixes conclusions que ha comentat la Gemma al seu post ja que Arrós covat és una sèrie en la qual vas veient com les oportunitats que et dóna la vida passen només un cop i que si no ets ràpid per agafar-ho, les perds i és el que intenta transmetre l’autor.
ResponderEliminarA més a més, en una de les seves entrevistes pel programa Buenafuente, ell comenta que aquesta sèrie la fa per deixar veure al públic el que realment succeeix en el present, és a dir, la gent s’intenta aferrar a la joventut i no veu que el temps passa i això no pot ser així. Per altra banda també comenta que el personatge d’Arrós covat és bastant un reflex d’ell mateix tot i que els fets que al personatge li succeeixen són totalment ficticis. Considera que qualsevol sèrie té una part de realitat amb la qual mantenir el seu suport i en el seu cas va ser la caracterització del personatge.
En referència al tema de les cares dels protagonistes, considero que el fet de que l’autor no utilitzi ulls, nas i boca és un recurs molt important ja que deixant les cares inexpressives quasi tot el guió deixa que l’espectador tingui la llibertat de poder imaginar allò que en aquell moment a ell li pot transmetre el diàleg pel qual està format l’escena, la situació, etc.
Per últim, comentar que trobo que l’audiència que ha pogut tenir aquesta sèrie a la pàgina web des d’on es podia veure ha fet que amb els temps aquesta és pogués veure reflexada a la televisió i que una de les causes de que hagi tingut tanta audiència ha estat la dinàmica de la sèrie i el fet que he comentat anteriorment de deixar a l’espectador la llibertat de poder formar part del que està veient quan l’autor els hi deixa poder crear les cares que en aquell moment a ells els hi transmeten els altres factors (diàleg, situació...). A més a més, la sèrie té un factor afegit que li dóna ritme, aquest factor és la tieta Paquita. Ella és la que li dóna títol als diferents capítols amb els plats que ella li cuina al seu nebot Xavi.
Sandra López Rodríguez