Tot torna.

Umbrella. No té una lletra que aixequi sentiments ni emocioni. Tan sols es tracta d’una cançó que forma part de la meva rutina. Fa olor a dilluns, té gust a dos quarts de set quan em dirigeixo a Tarragona, lluny del meu poble. Els vaig escoltar per primer cop, al bus també, quan tornava d’una setmana fora de casa i començava el cap de setmana. Em vaig quedar sorpresa, perplexa de sentir una cançó on jo la tenia acostumada a una altra veu, a una Rihanna que mai m’ha agradat. Sí. La veritat és que em va sobtar el xoc de conèixer la lletra i no poder-la relacionar amb veus masculines i amb una musicalitat tant retro i allunyada de la versió dance de la que jo estava acostumada i dic amb un fil de veu que se’m va fer estrany admetre que la cançó m’agradava.

Vaig buscar el videoclip i no em va deixar indiferent ja que era completament fidel a la línia que transmetia la cançó: et tibava a ballar-la, a no voler perdre el compàs i el ritme i et contagiava escenes de nostàlgia, als vells i bells temps d’Elvis Presley i als després posteriors The Beatles, on tant l’un com els altres, van revolucionar les pistes de balls i els escenaris. El videoclip així ho confirma: la tècnica que empra, la Found Footage, n’és un clar exemple ja que utilitza un muntatge a partir d’imatges d’arxiu per crear un ambient totalment versemblant; no giren el significat de les imatges, sinó que es centren en enfocar un grup de fans que al·lucinaven i ballaven bojament al ritme de la música de l'època i en aquest cas, a ritme dels The Baseballs; simplement, intenten que el videoclip quedi el més creïble possible i semblin un grup d’aquella època i no pas un grup actual.

Sempre he admirat els anys 50 i 60 i el grup The Baseballs m’ha entusiasmat a seguir les versions que han fet de cançons actuals convertides en aquest aire tan “Presleyà” i a l’hora, atrevit i innovador.

Bet Altarriba Cabré