American History X

“Quería escribir alguna cosa respecto a los mercaderes del odio. Lo que intenté destacar en el guión es que las personas no nacen racistas. Este sentimiento se adquiere a través del entorno y de las personas que nos rodean. Lo que me intrigó es por qué la gente odia y podemos cambiar tanto.” David McKenna
"Cuando me miran, ven a mi hermano"
Aquesta sentència és la que Danny (Edward Furlong) li diu a Bob (Avery Brooks), director del seu institut, a l’inici de la pel•lícula, mentre discuteixen el per què de l’entrega d’un treball sobre un llibre racista. Bob, sabent de la vàlua del seu estudiant, intentarà fer-lo reflexionar, apartar-lo del camí que està seguint perquè no segueixi els mateixos passos que el seu germà, conegut neonazi de la zona empresonat per assassinar a dos nois de raça negra.

Per aconseguir tal propòsit li encarregarà un nou treball, en el qual haurà d’explicar i analitzar tots els successos relacionats amb l’empresonament del seu germà i com aquests successos han ajudat a formar la seva visió de l’Amèrica actual, sota la premissa que, si no entrega el treball el dia següent, serà expulsat.
Mitjançant els rècord que broten durant la redacció del treball i l’arribada d’en Derek (Edward Norton) a casa després d’haver passat 3 anys a la presó s’entrellaça tota la pel•lícula.

Hi ha un seguit de fets que marquen la personalitat de Derek, fets que expliquen perquè un noi tan intel•ligent i estudiós va acabar formant part d’un grup neonazi de la seva zona. El primer presentat per la pel•lícula és l’assassinat del seu pare, bomber de professió, a mans, suposadament, d’un negre, però al llarg de la pel•lícula es pot veure com el seu pare ja li va inculcar valors racials. Després de l’assassinat de 2 nois negres, es detingut i empresonat.

La seva estança a la presó el farà canviar radicalment, del Derek colèric i violent passa a un Derek molt més humà que intentarà no sols allunyar-se de tot el que defensava antigament sinó combatre-ho per a rescatar al seu germà (d’aquí cal extreure’n una part “negativa”, la pel•lícula projecta una imatge de les presons com un centre de reinserció, d’on la gent en surt més sana i més feliç de si mateixa).
Un moment molt important de la pel•lícula és quan Derek, després de fugir de la celebració neonazi organitzada per motiu de la seva sortida de la presó, li exposa al seu germà tot el que ha patit a la presó i què ha trobat allà dins.

Finalment, quan tot semblava tornar a la normalitat, un reflux de l’odi que en Derek intentava evitar, acaba amb la vida d’en Danny a mans d’un jove de raça negra.
La pel•lícula està dividida en dues històries que s’expliquen mútuament, una pertany al passat mentre que l’altra al present. Per a voler marcar aquesta divisió, el director, Tony Kaye, va decidir explicar-ho de forma segmentada, entrellaçada i utilitzant el blanc i negre per a explicar la vida passada de Derek i el color per a explicar la nova vida del protagonista, on intenta deixar enrere el passat i portar una vida normal amb la seva família. A part del blanc i negre, la mà del director es veu en l’ús d’imatges relantitzades.

El gran ús de la música per part del director és degut a la seva preferència per la direcció de vídeos musicals.

Les interpretacions dels dos actors principals, Edward Norton i Edward Furlong són simplement sublims; et porten al seu món, al seu sofriment.
Un fet que no molta gent coneix és que els estudis de gravació New Line van fer revisar la versió final de la pel•lícula un seguit de vegades, i en una d’elles, l’editor de la pel•lícula, Jerry Greenbert, va recomanar a l’Edward Norton com a actor principal (és a dir, no formava part de la pel•lícula des del principi). La New Line, degut a les crítiques positives que va rebre aquesta versió va pressionar a Kaye per a utilitzar-la com a versió final.

El director va intentar esborrar el seu nom dels crèdits, ja que no aprovava la versió final, així com utilitzar un pseudònim per a firmar la pel•lícula, però no va acabar fent-ho.

American History X és una crítica sobre com els prejudicis socials poden arribar a destruir les persones, sense identificar qui es el bo i qui el dolent, la violència només genera més violència.

Té un estil narratiu postmodernista, deixa d’importar el contingut del missatge, només la forma en que es transmet i la convicció que pot produir, hi ha una pèrdua de la fe en el poder públic així com una despreocupació davant de la injustícia.
Cal fer èmfasi en la possible sortida que la pel•lícula dóna a l’espiral d’odi en que es veuen immersos molts joves, l’educació. Com aquesta et pot fer reflexionar sobre l’autenticitat dels valors que creies com a correctes fins aquell moment (supremacia de la raça blanca). El film fuig dels clixés que envolten al neonazisme, presentant-los com uns nois, tan violents i agressius com insegurs de si mateixos.

Si realment interessa el tema del neonazisme, recomanaria un llibre que vaig llegir fa uns anys Diario de un skin, que explica la història d’un periodista que s’infiltra a una organització skin espanyola després de veure com maten al seu company.
M’agradaria acabar aquest post amb la frase amb la que en Danny acaba el seu treball: ”El odio es un lastre. La vida es demasiado corta para estar siempre cabreado. No merece la pena."

Arnau Marín González