Emir Kusturica

Kusturica és un futbolista fracassat, veient que la seva carrera com a tal no era possible, va decidir estudiar cinema. També es dedica al món de la música.

No havia sentit a parlar mai d’aquest home fins un divendres a la nit amb de fa uns 5 anys. Em trobava estirada al sofà de casa fent zapping fins que vaig trobar un canal amb una pel·lícula acabada de començar, i vaig decidir deixar-la. Es tracta de la pel·lícula “El Sueño de Arizona” (amb Johnny Depp, Faye Dunaway i Jerry Lewis, cap tonteria)

No sé com ni perquè, però aquell film em va captivar des del primer a l’últim minut. Veient-lo vaig entrar en una mena d’univers paral·lel al qual només Kusturica, amb els seus altres treballs, ha sabut fer-m’hi tornar.

És un director amb una personalitat forta, curiós i amb moltes inquietuds. Per a fer els seus films es basa en els carrers i la gent, tracta temes com polítics, de violència, de mort, i d’elements sobrenaturals (hipnosis, somnambulisme...). Un sentit de l’humor excepcionalment irònic i un microcosmos personal són la clau del seu èxit com a director. El seu estil ha estat posat dins del “realisme màgic”, un concepte que originalment va ser creat per al món de la literatura, però que Kusturica va traslladar a la gran pantalla. La principal característica d’aquest gènere és que conté elements màgics i fantàstics, que dins del conjunt són percebuts com a elements totalment integrats en la “normalitat”.

Kusturica es decanta pels excessos, el caos, el surrealisme sense cap mena de control, la violència, la incoherència, la bojeria dels personatges, la pèrdua de la innocència, la contraposició de la veritat i la mentida, la duresa de la mort i l’alegria de viure... vol captar i expressar amb la càmera el sofriment humà i espiritual. Moltes vegades, els seus films tenen un regust de documental (com ara “El tiempo de los Gitanos”, “Underground” o “Gato Negro Gato Blanco”), però sempre amb la finalitat d’un llargmetratge.

Amb aquest estil, el seu màxim objectiu és fer una forta crítica al sistema social i cultural, fer una revolució del cinema, anar més enllà de les pel·lícules de Hollywood on t’ho donen tot mastegat.

Finalment, us deixo el vídeo amb trossos de la pel·lícula "El Sueño de Arizona" acompanyat de la cançó que és gran part de la banda sonora d’aquesta:

I també us deixo amb una pregunta que li van fer a Kusturica en una entrevista que rebel·la gran part del seu pensament vers al món del cinema:

ENTREVISTADOR/A: —Usted dijo durante una entrevista que las películas de Hollywood no le plantean preguntas a sus espectadores. ¿Qué clase de preguntas plantea usted en sus filmes?

E. KUSTURICA: —Las películas de Hollywood no aluden a ningún sentimiento humano profundo. Se limitan a estimular el sistema nervioso periférico de los espectadores. Ha pasado ya mucho tiempo desde que han perdido toda dimensión artística. Se ha transformado en una industria sin más y sin plantearse ningún otro objetivo que no sea puramente comercial. Por mi parte, sigo tratando de hacer arte pese a que es algo que está pasado de moda y a lo que se considera cosa del pasado. Hoy se pasan películas en los teléfonos celulares. Es lógico, entonces, que los diferentes cines y los autores de películas se hayan convertido en piezas de museo. Trato de crear mi propio mundo con las personas, las cosas, las experiencias y las situaciones que amo. Intento proyectar a través de las historias que cuento mis sentimientos más profundos. No separo personajes buenos y malos, trato de que cada uno de ellos tenga su oportunidad de que se vea su manera de encarar la vida. Trato de hacer comedias a partir de situaciones tremendas. Y allí planteo los interrogantes que me preocupan. Por supuesto, no tengo las respuestas.

· Anna Poyo Badia