La veritat és que no sabia molt bé de que parlar, i parlaré d’una pel•lícula que em va agradar molt que vaig veure no fa massa. Es titula "El Diario de Noa".
http://www.youtube.com/watch?v=QoC8q9Oc2w8
Estava a casa i la veritat és que és el tipus de peli per passar una estoneta tranquilet: "xico conoce xica, s'enfaden i acaben junts". Abans de començar ja es sap com acabarà, tot i això no fa aquest gènere cinematogràfic de menys interès que cap altre. Des del meu punt de vista és un cinema força interessant, potser perquè m’agrada més veure pel•lis romàntiques que no pas de “sang i fetge” i això em porta a veure “el diario de noah” que tenia ma mare que no pas SAW. Em va agradar molt la pel•lícula i em van sorprendre algunes frases que remouran a qualsevol persona que estigui en el seu punt d’enamorament perdut i que no té res més al cap que el noi o la noia del seus somnis.
El mejor tipo de amor es aquel que despierta el alma y nos hace inspirar a mas, nos enciende el corazon y nos trae paz a la mente. Eso es lo que tu me has dado y lo que esperaba darte siempre. Te quiero y ya nos veremos.
Tot i ser una pel•lícula amb un argument diríem “predeible” la pel•lícula ha rebut força crítiques positives pel seu encant i la màgia que aporta al espectador.
La pel•lícula està basada en un llibre: “El cuaderno de Noa" del escriptor nort-americà, Nicholas Sparks. L’argument de la pel•lícula és força simple. Anys quaranta. Una jove rica (Allie) va amb la seva familia a Seabrook a passar l'estiu, allí coneix a Noa Calhoun (fill d’un llenyetaire) Ella comença que no el vol veure però acaben amb un amor apassionat d’adolescencia. Els dos són de classes socials molt diferents i per varis motius s’han de separar. Al cap d’uns anys, ella promesa i ell “fet pols” es retroben. La història es suposa que l’està explicant Noah quan és vell a Allie que està en una residència i que no recorda el passat. No explicaré com acaba per si algú la vol veure.
Des del meu punt de vista, es fa una mica pesat el fet que tota la estona estiguin sortint els dos vellets. Potser no calia posar tant d’èmfasi en aquesta part. Des del meu punt de vista, no sóc cap expert en pel•lícules romàntiques, he de dir que em va agradar força i penso que tot i ser senzilla, és encantadora.
Pau Fortuny Llaveria
Pauu!!
ResponderEliminarM'ha extranyat molt i m'ha agradat que un noi parli d'aquesta pel·lícula. Tens raó quan dius que l'argument és previsible i que està ple de tipicalismes. Però per un altre costat, no sé que té aquesta pel·lícula que entre el jovent és de les que més ens ha arrelat. Potser el director va aconseguir omplir la pel·lícula de detalls d'amor tan juvenils que s'apropa tant al que desitgem nosaltres...quan ets jove i encara no has patit gaire per l'amor i no tens gaire bagatge somies amb un amor com aquest i suposu que aquest és un dels motius per a que agradi tant al jovent...
Jo l'he vist vàries vegades i sempre dic que és previsible, que com sempre en aquestes pel·lícules tiren molt de l'efecte casualitat (exemple: quan anys després Noa se la troba el supusat únic dia que va a la ciutat), sempre dic que hi ha poques històries així...encara així si ara em diuen de veure-la no diria que no...
Hi ha moltes pel·lis d'amor pero cap com aquesta, potser els diàlegs, potser els petits detalls, potser és la bogeria de Noa o potser el final...qui sap!
Laura Pou Martínez
La majoria de pel.lícules romàntiques consisteixen en una artificiosa posada en escena de dos amants amb cara de babaus que suspiren enamoradament mentre diuen frases romàntiques i empalagoses mirant a un horitzó perfecte amb delicats ocells volant en harmonia.
ResponderEliminarPerò aquesta tònica s'acaba amb "El diario de Noa" on Nick Cassavetes s'allibera dels tòpics i del romanticisme empedernit amb gran soltura. Sí que és veritat que tal i com a dit el Pau l'argument és previsible, però es tracta d'un drama romàntic..no s'hi pot fer res més, però això no li treu interès. El que realment importa és com esta explicat. Entens els diàlegs, et creus als personatjes (remarcar el formidable paper de Ryan Gosling; Noa), i pateixes amb ells. Això és així perquè tal i com ha dit la Laura Pou és un amor jove, viu, pasional, intens.. molt proper a nosaltres. Prou de marits que moren, d'infidelitats...
Crec que és realment això el que enganxa a la gent i fa que l'obra Cassavetes faci plorar a més d'un!
Anabel Otero González
Yo soy una de esas personas que seguramente ha visto más de una vez, de dos y de tres veces esta película y por más que la veo sigue emocionándome como la primera vez. Creo que es una historia de amor sencilla y normal en la que el director intenta sumar la dulzura con el dolor y la emoción con el sacrificio que los personajes sufren durante tota la historia.
ResponderEliminarAdemás creo que no solo tiene como tema el amor, creo que se pueden encontrar otros temas que aunque no influyen a primera vista se pueden encontrar sumergidos en la historia como pueden ser la desigualdad social, la enfermedad, etc.
Centrándome en esto último, creo que el tema de la enfermedad tiene más valor del que realmente se le da. Considero que con este film se quiere representar aquello que padecen todas las familias que tienen a alguien querido con esta enfermedad, el Alzheimer. Ver que esa persona recuerda las cosas gracias al sacrificio que ellos hacen y poder ver todo ese esfuerzo reflejado en los momentos que por si solos ellos recuerdan quienes son y quienes son los demás que les rodean, además de recordar todo lo que han vivido…tiene que ser gratificante. Creo que esto es uno de los aspectos que El diario de Noah muestra durante todo el transcurso ya que podemos ver como él le explica todo aquello que ella apunto en su cuaderno para que con el tiempo alguien se lo leyera y ella pudiera recordar su vida.
Sinceramente es una película profunda que tiene un bonito transfondo que la gente no sabe reconocer a veces….aun así esa historia de amor tan apasionada y sencilla hace que el espectador sea capaz de vivir la historia como si le sucediera a él mismo.
Sandra López Rodríguez