Dalí i el surrealisme oníric

M’he decidit parlar sobre un dels autors dels quals em considero seguidora: Salvador Dalí, un geni català. Crec que és un dels artistes que més té vinculada la seva obra amb la seva vida personal, on va mostrar ser un excèntric en tots dos àmbits.
Considero que Dalí és un dels autors més complets que hi ha, ja que malgrat sigui conegut per les seves habilitats pictòriques també dominava el dibuix, la fotografia, l’escultura i el cinema, tal i com vam veure a les classes teòriques amb la pel•lícula Un perro Andaluz.
És un dels surrealistes més coneguts, moviment nascut arran les teories de psicoanàlisi de Freud. En totes les seves obres Dalí es reconegut fàcilment, plasmant en cada una d’elles els seus somnis i el seu subconscient, el seu món intern. En tots els seus treballs, siguin pintures com als guions en els quals va participar trobem les mateixes característiques: plasmació automàtica sense correccions racionals, res té un raonament lògic, la tècnica de collage... Tots aquests trets van configurar el seu estil, un surrealisme inspirat en el món dels somnis que ell mateix va anomenar al seu mètode paranoic-crític.
Com abans he dit, la vida i obra de l’artista van molt relacionades. Dalí nasqué al se d’una família conservadora i benestant. Quan era un infant ja va viure una fatal experiència que el va marcar de per vida, la mort del seu germà gran i de la seva mare. A la seva joventut va decidir estudiar belles arts i aviat els seus treballs escandalitzaren a la gent amb el seu estil innovador, combinant tècniques tradicionals amb moviments contemporanis. Al 1929, junt amb Luis Buñuel, va ser guionista de Un perro andaluz, pel•lícula amb un guió totalment irracional que s’ha convertit en un model de film surrealista. Aquest mateix any va conèixer a la seva musa, Gala, amb la qual es casà. El matrimoni amb Gala, el seu estil surrealista i el seu caràcter extravagant van fer que que Dalí trenqués tots els seus lligams amb el seu pare, que no acceptava l’excentricitat del seu fill. Anys més tard, Dalí pintà una de les seves obres més conegudes La persistencia de la memoria, obra on apareixen els seus típics elements plens de simbologies, com els rellotges, els insectes, les ombres de quelcom que s’escapa fora del quadre, o l’extens paisatge. Des de llavors Dalí es convertí en un artista molt prolífic, i cada cop es va tornant més surrealista.
La conducta i el caràcter de Dalí van arribar a irritar força tant a seguidors com a crítics, ja que no només volia destacar en pintura, si no que el seu narcisisme va arribar a fer que aquest volgués ser el centre d’atenció en tot moment, i ho aconseguia gràcies a les seves vestimentes estrambòtiques i les seves conductes totalment per fora d’allò considerat normal. Molts el van titllar de farsant, les seves obres els hi semblaven sempre iguals i més que artista per a molts, Dalí es va convertir en un reclam publicitari.
Com abans he mencionat, Dalí dominava moltes tècniques. Al final de la seva trajectòria com artista així ho va demostrar, ja que es va dedicar a l’holografia artística (fer fotografies tridimensionals) i fou considerat com un dels grans propulsors del pop art.
El caràcter pintoresc de Dalí, el seu treball incessant i la seva passió per entrar en contacte amb totes les arts van continuar donant-se fins a la fi dels seus dies.
Si algú de vosaltres també està interessat en l’obra d’aquest autor li aconsello molt sincerament que visiti la seva casa-museu a Portlligat (Cadaqués), ja que fou el seu lloc de residència en el qual va viure amb Gala, la seva musa i dona. Em va sorprendre moltíssim que cada racó de la casa conservi les característiques de Dalí: passadissos que es van fent cada cop més estrets, una terrassa plena de neumàtics amb una piscina ornamentada amb ampolles de licor, escultures sorprenents i fotografies de la parella. Si us decidiu a visitar la casa, entendreu per què l’artista va trobar al seu amor en aquell lloc... La platja, el museu de Dalí i fins i tot la llum (Dalí n’estava enamorat) fan que tot sigui màgic.

Alba Merayo González, primer de periodisme