"L'Illa"

Fa temps que la vaig veure i no em va deixar indiferent. Parlo de “L’Illa” (“The Island”, Michael Bay, 2005).
Classificada com a pel•lícula de ciencia-ficció i d’acció, a mi personalment em va fer molt que pensar, sobretot perquè desconeixia el seu argument.

Ens trobem a l’any 2019. Lincolm Sis-Echo (Ewan McGregor) i Jordan Dos-Delta (Scarlett Johansson) viuen en un complex tancat juntament amb centenars de persones més. Són els únics supervivents després que un desastre ecològic desolés la Terra. Per això, la seua vida es troba completament controlada per les màquines, per acabar-se de “curar” de l’hecatombe que quasi els va fer perdre la vida. L’únic que desitgen, però, és sortir escollits al sorteig que es fa gairebé cada dia per anar a “l’Illa”. “L’Illa” és l’únic espai a la Terra que queda sense contaminar, és el paradís, podríem dir. Ben aviat, Lincolm Sis-Echo descobreix que en realitat la seua existència és una gran mentida, que “l’Illa” no existeix. En realitat, els centenars de persones allí tancades són, ni més ni menys, que clons de persones riques del món exterior que necessiten un trasplantament, una pell més bonica o un fill. Lincolm Sis-Echo i Jordan Dos-Delta fugen perseguits per les forces del complex i descobreixen un nou món que creien que no existia i del qual no entenen res.

D’aquesta manera, podríem dividir la pel•lícula en dos parts: la primera, al complex, amb un escenari futurista de cap a peus i on l’espectador, en principi, no acaba d’entendre el perquè de tot plegat. I la segona, on els protagonistes surten al món exterior, un món no tan diferent del que nosaltres coneixem (tampoc és un futur tan llunyà al cap i a la fi) i on ja tot té un sentit.

A la primera part, podríem recordar les característiques del Ciberpunk, de “Blade Runner” (Ridley Scott, 1982): un escenari futurista, on predomina la tecnologia abans que la presència humana (l’alienació i deshumanització inherents al progrés tecnològic) i una absència total de llum natural (tot és blanc, massa blanc). A més a més, a les primeres escenes de la pel•lícula, de seguida veiem la marca de les sabates de tots els habitants del complex (“Puma”). Segurament, m’atreviria a dir que això va ser decidit ex-profeso per Michael Bay, recordant la importància de la publicitat a les pel•lícules post-modernes de ciència-ficció.

A la segona part, el tipus d’imatges canvien radicalment, no només pels diferents escenaris sinó sobretot pels moviments de càmera, lligats a l’exigència del guió. Persecucions vertiginoses, efectes especials, trets, xocs, impactes... tot destrossat i fet pols al més pur estil de Michael Bay. No podem oblidar que continua sent el director de “Pearl Harbor”, “Armageddon” o “Transformers”. Tot rematat amb una banda sonora a part d’ideal, inoblidable, uns guions amb certa “chispa” i una bona actuació per part de McGregor i Johansson.

El que més em va agradar d’aquesta pel•lícula (i suposo que va influir que desconeixia el tema i la trama) és la reivindicació ètica i moral sobre la clonació. El director ha volgut denunciar el desig dels més rics d’allargar la seua vida i arribar a ser perfectes coste el que coste. Paradoxalment, els clons vivien per a morir en llevar-los allò que el seu patrocinador (les persones riques que encarregaven el seu clon) necessités. No eren escollits per anar a l’Illa, eren “escollits” per anar a la sala d’operacions... l’Illa era morir... anar al cel o paradís, en el fons, irònicament. Com s’explica a la pel•lícula, els patrocinadors creien que els clons “vivien” en estat vegetatiu, que no tenien sentiments i per això tampoc els volien conèixer (“No vols conèixer la vaca encara que vulgues una hamburguesa”). Viure per a morir versus viure eternament. Fins i tot en el moment de la seua creació i programament, als clons els hi administraven una sèrie de records falsos de la seua infància (d’abans de la suposada destrucció de mig planeta) per a que no es qüestionessen res. A més a més, els configuraven de manera que fossen més innocents.

Una de les millors frases, per a mi, de la pel•lícula és quan el protagonista es troba amb el seu patrocinador (que pateix una malaltia sexual mortífera) i es presenta davant la seua estupefacció: “el meu nom és Lincolm Sis-Echo, sóc la seua pòlissa de segurs”.

Marina Pallás Caturla