Alice in Wonderland, de Tim Burton: una crítica.

Abans que res, voldria demanar disculpes a la Mireia Ribé, ja que quan he vist el seu comentari ja tenia el meu a mitges, i he trobat oportú publicar-lo de totes maneres, ja que el meu text conté un altre punt de vista sobre la pel·lícula, de manera que cap dels dos eclipsarà l’altre. Ara sí, aquí us deixo el meu comentari:

Fa uns dies es va estrenar als cinemes espanyols la particular versió d’Alícia al país de les meravelles de Tim Burton, un dels films més esperats de l’any. No es tracta exactament d’una versió del clàssic de Lewis Carroll, sinó una mena de collage (afí amb la característica postmoderna del pastitx) que reuneix elements dels dos llibres que tenen a Alícia com a protagonista: Alícia al país de les meravelles i Alícia a través de l’espill, així com d’altres inventats pel propi Burton (com sempre, desbordant d’imaginació). Es podria esperar un gran resultat de la barreja de dos genis tals com Carroll i Burton. Però, pel que es veu, ni ells dos junts poden lluitar contra el que suposa un contracte amb la Disney. El resultat: una barreja entre una gran pel·lícula i un fenomen de masses extremadament comercial i previsible. I, és clar, molt poc fidel a les expectatives que la que signa aquest comentari s’havia format abans de pagar 10 euros per entrar al cinema. Per què tanta crítica? Es preguntaran alguns. Intentaré analitzar detingudament la pel·lícula per tal de justificar-me.

Analitzem, doncs, el fil argumental: l’Alícia torna, després d’uns quants anys i ja adolescent, al País de les meravelles, tot i que ella no recorda haver-hi estat mai. Aquesta tornada serà causada per la fugida d’Alícia de la seva cerimònia de compromís, en la qual el futur promès és un noble al qual ella ha d’acceptar sota la pressió familiar: primera americanada, si se’m permet el terme. Això sense mencionar les característiques del personatge del noble, paradigmàtic fins a l’avorriment. Continuem amb l’argument: un cop ha arribat al País de les meravelles, l’Alícia descobreix que, segons un oracle, està destinada a ser ella, i només ella, qui acabi amb un monstre anomenat Galimatazo, representant de la Reina Roja (Reina de Cors, el canvi de nom de la qual és totalment incomprensible) en la seva lluita contra la seva germana, la Reina Blanca, pel tro del País de les meravelles. La noia, en principi, es nega en rotund a dur a terme la missió, però, oh, sorpresa, acabarà complint amb el seu destí. Més previsible, impossible. Típic argument de film d’aventures, en que un heroi/heroïna s’enfronta a un malvat enemic per aconseguir que el bé triomfi sobre el mal. Hi posa la guinda la sortida d’Alícia del País de les meravelles i la seva negativa a casar-se amb el noble (esperada de bon principi del film pels espectadors amb un mínim d’intuïció). Aquest fil argumental es podria relacionar amb el cinema clàssic, basat en una trama senzilla i sense embolics, amb un final feliç i en el qual els personatges són plans, el seu caràcter es pot definir amb una o dues paraules i no canvien al llarg de la història. Aquesta última característica, per sort, no és generalitzable a tots els personatges: tant l’Alícia com el Sombrerero mostren ambigüitats i canvis al llarg de la pel·lícula, encara que no massa grans. Atribueixo el caràcter comercial del film al compromís amb la productora, que obliga a que sigui una pel·lícula per a grans i petits, fàcilment comprensible i que no requereixi més que un públic passiu que busqui passar-s’ho bé (altres de les característiques del cinema clàssic).

D’altra banda, i per no quedar-me en la part negativa, parlaré de l’estètica del film, que és el que, en la meva opinió, fa que aquest valgui la pena. Visualment, la pel·lícula és una barreja entre l’estil més característic de Tim Burton (la forma dels arbres, els caps flotants a la fosa que envolta el castell de la Reina Roja, l’exageració dels trets dels personatges i el maquillatge extremat, etc.) i l’estètica més Disney (principalment la il·luminació en casi tot moment i els colors vius, que fan que Burton hagi d’inhibir en molts moments el seu estil més fosc i proper a l’expressionisme). Aquesta fusió dona com a fruit una estètica d’allò més atractiva, colorista i plena de petits detalls (cosa que dona al film un toc barroc proper al postmodernisme), que per desgràcia queden en un segon pla, i deixen als espectadors més curiosos amb ganes de més plans detall i menys generals (que semblen, en molts casos, fets a propòsit per a fer-ne una captura i imprimir-ne tres-centes mil còpies per vendre-les com a pòster de la pel·lícula). Com a part negativa, hi trobem el forçat 3D afegit a la pel·lícula a posteriori i que tracta d’augmentar la seva comercialitat, adaptant la peça a l’última moda cinematogràfica.

Per últim, pel que fa als diàlegs, són prou encertats i aconsegueixen reflectir l’esperit de les novel·les de Carroll, en especial la conversa inicial d’Alícia amb el seu pare i els diàlegs entre la protagonista i el Sombrerero, al qual, per cert, se li dona un protagonisme potser excessiu, a causa, segurament, de que aquest és encarnat pel reconegut i desitjat Johnny Deep. La cinta conté, a més, alguns fragments de guió realment memorables i que, en la meva opinió, contribueixen a compensar la previsibilitat del seu argument.

En resum, aquesta és una bona pel·lícula (que delata el gran director que hi ha al seu darrere) amb un fil argumental pèssim (que al seu torn delata la quantitat de diners que hi ha al seu darrere), i que pot deixar satisfet al gran públic, però que per la majoria dels fans de Tim Burton suposarà, probablement, una petita o gran decepció i, potser, una renúncia d’aquest al seu esperit més alternatiu i crític.

Iris Carrera Lago