Un espectacle cinematogàfic...

Moulin Rouge!




“La película, los extras, la imagen, el sonido… Todo es simplemente extraordinario”- Javier Alonso, DVD acción.

He volgut comentar la pel·lícula de "Moulin Rouge" perquè crec que és un film espectacular que no deix indiferent a l'espectador. No és una pel·lícula nova (2001), però he pensat que, al ser un exemple viu del cinema postmodern, ens ajudaria per il·lustrar el temari de classe... A més de disfrutar de bon cinema. Espero que us agradi!:

Moulin Rouge és un bon exemple de postmodernitat cinematogràfica en la que destaca, sobretot, l'ús desmesurat de la tècnia del pastiche. Un clar exemple de l'utilització d'aquesta tècnica en el film és l'escena de "l'elefant-dormitori": es tracta d’un escenari que representa la sofisticació i la extravagància que pot arribar a oferir el Moulin Rouge. En el seu interior es combinen elements decoratius i arquitectònics de tot tipus i de tots els estils: destaquen l’art japonès i l’indi (Índia). Cada decorat, cada personatge i cada cançó que formen la pel·lícula estan dotats d’hibridació genèrica (mostrada, per començar, en el fet que la trama es desenvolupa en clau de comèdia i drama) que transporten a l’espectador a un món de llums, so i acció que esborronen la línia entre la realitat i la ficció.

Moulin Rouge és la tercera pel·lícula del polifacètic Baz Luhmann. En aquest cas, el director recorre descaradament a l’estètica i al discurs propis del videoclip actual, obtenint com a resultat un frenètic musical que ofereix tots els recursos propis de la sensibilitat i la poètica postmoderna.

Començant per el constant excés en els plans, els decorats, fins i tot en les cançons i l’espectacular impacte visual de llum i colors, un aire barroc recarregat es contradiu amb el lleuger ritme i moviment que caracteritza la trama i la seqüència d’escenes durant tota la pel·lícula. Moulin Rouge ens aporta una història en la que la ficció (reforçada pel fet que un teló obre i tanca la pel·lícula) i la realitat juguen entre elles de la mateixa manera que la continuïtat temporal s’altera constantment: el moviment accelerat apareix varies vegades; per exemple, quan Zidler es mou d’un costat a altre en la representació davant del Duc de Spectacular Spectacular. A aquest nou tracte del temps se li afegeix el fet que, tot i que la pel·lícula es desenvolupa en un ordre bàsicament cronològic, l’argument real és que la història principal és explicada per Christian des de el present, sent tot doncs una referència al passat. Així doncs, la pel·lícula està formada per flashbacks que va tenint l’escriptor i protagonista del film a mesura que redacta la història que va viure al costat de Satine, abans que ella desaparegués de la seva vida.

Cal destacar també l’estètica Kitsch del film reflectida en que tot és d’alguna manera artificiós i excessivament adornat. Tot és fruit de la combinació entre la fascinació i la màgia i entre la bogeria i el desassossec. El film combina l’estètica romàntica i poètica que caracteritza la ciutat de París amb l’ansietat, el vici i la desmesura que caracteritzava el Moulin Rouge.

Per últim, el que m’agradaria destacar de la pel·lícula és la seva increïble banda sonora resultat d’un recull dels clàssics del pop de la segona meitat del segle XX. Algunes cançons formen part de l’espectacle que ofereix en la història el teatre del Moulin Rouge, però la majoria d’elles sorgeixen espontàniament com a forma d’expressió dels personatges. L’espectador podrà en el film senzills com: All you need is Love, de l’àlbum de The Beatles “Magical Mistery Tour”; Your Song, d’Elton John; Lady Marmelade. Voulez-vous couchez avec moi? de Labelle; Diamond Dogs de David Bowie; Silly Love Songs, composada por Paul McCartney; o Roxanne, de The Police, entre moltíssimes altres.

Val la pena deixar-se endur per la màgia del Moulin Rouge, on allò inestable, irregular, caòtic i accidental confluiran per il·lustrar el lema de la bohèmia de principis del segle XX: la llibertat, la bellesa, la veritat, i per sobre de tot, l’amor.

P.D.: penjo l'escena de "l'elefant-dormitori" perquè veieu l'ús del pastiche i la versió de la cançó Your Song d'Elton John.

Bàrbara Molas Gregorio