Once upon a time... in a Nazi-occupied France
La història es situa en plena Segona Guerra Mundial, a la França envaïda pels nazis. A partir d’aquí ens hem de centrar en dos personatges. El primer és Shosanna Dreyfus (Melanie Laurent), una jove jueva que presencia l’execució de la seva família a mans del coronel Hans Landa (Christoph Waltz). Després anirà a viure a França amb una nova identitat. Des d’aquell moment ànsia la venjança i farà un pla per a eliminar a tot el règim nazi. Per una altra banda trobem al Tinent Aldo Rayne (Brad Pitt), que juntament amb el seu grup de soldats jueus, anomenats “the Basterds”, intentarà matar a tot nazi que es trobi pel camí amb l’objectiu d’acabar amb el govern de Hitler i amb la guerra. Finalment tot es decidirà en una nit a Paris, on el Führer i el seu govern assistiran a l’estrena de la pel·lícula apadrinada per Goebbels, anomenada L’Orgull de la nació. El cinema és el de la pròpia Shosanna, en el qual els Basterds s’escolaran...
El que més pot sorprendre a l’espectador en un principi és que Tarantino canvia el rumb de la història; i es que al tenir la signatura del cineasta ja era d’esperar. Tarantino va dir al respecte: “Els meus personatges (the Basterds) són ficticis, per això la història no és real, però si haguessin existit, això és el que hauria passat”.
La pel·lícula té influències de l’spagghetti western ( d’estètica bruta però estilitzada i caracteritzada per uns actors sense moral i durs), amb una mescla de cinema bèl·lic dels anys 60.
Una altra característica d’aquesta peli, i potser la que pot cridar més l’atenció, és que tots els personatges parlen en la seva llengua original, de manera que així l’espectador pot entendre la rellevància dels canvis d’idioma en la trama, ja que aquest fet a l’època et podia costar la vida. Per aquest motiu també, és una pel·lícula que s’ha de veure en el seu idioma original, si no l’espectador no podrà apreciar aquest fet. En aquest context m’agradaria destacar la interpretació de Christoph Waltz, l’actor que interpreta el coronel Hans Landa, ja que en el film parla 4 idiomes amb total naturalitat (per alguna cosa ha guanyat un Oscar pel paper...), i a més a més, tot i interpretar a un nazi caça jueus, s’ha guanyat a tot el públic al ser un personatge “malèficament encantador”, fins al punt d’eclipsar al protagonista de la trama, Brad Pitt, que amb el seu accent campexano no ha aportat gran cosa a la pel·lícula.
La pel·lícula es divideix en 5 parts, típic de Tarantino. Pot ser que per a molts no sigui una pel·lícula espectacular, si més no, té escenes que si que ho són. Un exemple molt clar és la primera part. Es tracta d’una escena de prop de 20 minuts on el coronel Hans Landa entra a la petita casa d’una família pagesa sospitosa d’amagar jueus. La tensió és palpable a cada segon , i, tot i que mantenen una conversa formal, l’espectador ja sap el que cada personatge pensa. El mateix passa en una altra escena protagonitzada pel coronel Landa, on es retroba amb la Shosanna i mantenen un “agradable” esmorzar, en el qual la tensió es pot tallar amb un ganivet. Aquestes escenes tenen molt a veure amb el teatre, l’actor, Christoph Waltz va comentar que de no haver fet tants anys teatre, no hauria haver pogut interpretar amb naturalitat aquestes escenes.
Hi ha gent que no li agraden aquestes escenes tan llargues que no aporten “res” a la pel·lícula, si més no, en aquesta pel·lícula, Tarantino les ha enllaçat perfectament al context i fent que l’espectador s’adoni del que està passant a cada moment.
Així doncs, tant per aquestes escenes, com per la interpretació de Christoph Waltz, com per la trama i sobretot pels detalls de Tarantino (ja sigui la banda sonora o l’humor), és una pel·lícula que m’agradaria recomanar, i, tot i que no a tothom li agrada Tarantino, és una peli que s’ha de veure. Això si, en versió original.
Lorena Pagès
Sí, una pel.lícula molt recomanable i la primera que s'atraveix a canviar la història d'una manera declaradament irònica.
ResponderEliminarBon comentari, Lorena.
Laia Quílez
És una pel·lícula grandiosa. Me'n recordo que el meu pare la va criticar fortament per tergiversar la història, però justament aquesta és la gràcia del film. El paperàs que fa Brad Pitt no té preu, i els accents de tots els personatges (en VO, és clar) són brutals i d'allò més divertits, donen un joc al guió molt personal.
ResponderEliminarPersonalment considero que Quentin Tarantino és un dels millors directors de cinema postmodern que hi ha ara, a més que és un dels meus preferits, i des de l'estrena d'aquesta pel·lícula tenia moltes ganes de veure-la, precisament pel que has dit, pel "toc" característic de Tarantino en totes les seves obres (la música sempre és genial en cadascuna de les pelis que fa). És un gran film, amb un gran guió i sobretot una gran interpretació.
ResponderEliminarSara Fernández
A mi, personalment, em sembla que "Malditos Bastardos" no acaba d'estar a l'altura de les obres mestres de Tarantino ("Reservoir Dogs", "Pulp Fiction" i "Kill Bill Vol. 1 i 2"), però que és una gran millora després de la mediocre "Death Proof". La posaria a la mateixa alçada que "Jackie Brown": molt bona pel·lícula (sobretot en VOS) amb escenes magistrals (a nivell de direcció, de guió, de banda sonora, interpretació) i guanyant-se per moments l'etiqueta d'obra d'art. Els capítols 1, 2 i 5 són perfectes en la seva totalitat, amb un capítol 3 bastant bo i el Hans Landa és des de ja un personatge mític.
ResponderEliminarPerò comet errors molt greus, com desaprofitar totalment els Bastardos o donar una durada excessiva a escenes com la del bar (amb 5 minuts de joc de cartes era més que suficient, però quan ja van 20 minuts, la cosa es fa insufriblement pesada).
Són detalls que potser poden no semblar gran cosa, pero ja són suficients com per carregar-se el que prometia ser una pel·lícula genial.
David Hidalgo
Jo crec que aquesta pel·licula té un principi i un final veritablement "gloriosos", estic parlant de l'escena de l'escorcoll en busca dels jueus i l'escena final. Ara bé, entre mig la pel·lícula es perd en un muntatge que no aconsegueix fer encaixar totes les peces de la trama, que queden descompensades.
ResponderEliminarCom diu el David, al final els famosos bastards passen gairebé d'incògnit per la pel·lícula, i en canvi un personatge a priori secundari, el del Coronel Hans Landa (interpretat per Cristoph Waltz)es converteix en el veritable amo del film, molt per sobre de la cara que apareix al cartell, la de Brad Pitt.
Sens dubte la pel·lícula representa una aportació fresca i renovadora a una temàtica que comença a esgotar-se. Però es queda a mig camí del que hauria pogut ser.
Josep Mª Calpe