Recuérdame: la pel·lícula

" Gandhi dijo que todo lo que hagas en la vida será insignificante, pero que es muy importante que lo hagas", aquesta és una de les reflexions protagonistes de l'última pel·lícula que vaig anar a veure al cinema: Recuérdame. Aquí aprofito per dir que qui no hagi vist la pel·lícula i tingui molt d'interès per anar a veure-la que no segueixi llegint, pel seu bé.


Aquest film explica el tràgic drama d'una família que comença a descomposar-se a causa del suïcidi d'un dels seus fills. Tot i així, el fill restant no perd l'esperança d'arribar a enamorar-se i és llavors quan coneix a una jove que ha presenciat la mort de la seva pròpia mare. Tot i les desgràcies familiars, lluitaran perquè la seva història d'amor funcioni.

A simple vista, aquesta pel·lícula pot semblar una típica història d'amor i drama, però la veritat es que va més enllà. Per això he considerat interessant comentar aquest punt de vista sobre la pel·lícula.

Com bé he dit la pel·lícula comença com si es tractés d'un drama romàntic, ja que en principi es desenvolupa amb totes les qualitats que caracteritzen aquest gènere. A més, els personatges són molt adequats per tal de desenvolupar una història d'aquestes característiques. Però al final ens adonem que la història d'amor era la trama més insignificant de la pel·lícula ja que el protagonista mor a causa de l'atemptat de les torres bessones (es troba a un dels despatxos d'una de les torres en el moment de l'atemptat). Aquest final tan impactant fa pensar i extreure algunes reflexions i conclusions sobre el vertader significat del film.

Per una banda, podem pensar que aquesta pel·lícula s'ha creat amb un objectiu principal d’advertir a la gent de la facilitat amb que es pot perdre el temps i perdre, amb un obrir i tancar de ulls, a una persona important. Ens empeny a viure la vida, crear records durant el llarg de la nostra vida encara que siguin insignificants. Aquesta afirmació es pot veure plasmada en moltes conversacions que es desenvolupen al llarg de la pel·lícula com per exemple quan els dos joves estan a un restaurant on la noia comenta que sempre menja el postre abans de tot ja que pot ser que es mori mentre està menjant el primer plat.

Per una altra banda, també podem pensar que es tracta d'una denúncia cap a l'atemptat de l'11 de setembre a Nova York. Una memòria per a totes aquelles persones que van morir en aquell atemptat tan tràgic .És a dir, donar un sentit més seriós al film amb un final basat en un fet real i terrorífic.

Però és aquí on es crea un conflicte ja que ha passat de ser un drama romàntic a precipitar-se a un final de drama històric que en certa forma pot interpretar-se ( o no) com un acte de banalitat o burla sobre el que va passar aquell dia. I si no és així, pot ser que els i fes falta afegir una carga dramàtica a la pel·lícula per donar-li més força.

Dins d'aquetes suposicions també podríem tenir en compte la opció de que la pel·lícula està basada en fets reals. Aquell dia van morir moltes persones, qui no ens diu que la història és la mateixa o simplement pareguda a alguna d'aquelles persones que van morir a l'atemptat?

Per tant, i ara parlo segons el meu punt de vista crec que la pel·lícula reflexa molt bé com inesperadament la vida normal de moltes persones ( en aquest cas la vida d'aquests dos joves) es pot veure afectada per aquest atemptat.

Ara bé, parlant dins d'un àmbit més formal de la pel·lícula és d'esperar que a l'hora de recrear l'atemptat de les Torres Bessones el director utilitzi una proposta més "hollywoodiense". El minutatge en el qual es desenvolupa l'atemptat de les torres és molt breu (com ja s'havia dit, són els últims 5 minuts de la pel·lícula) això limita d'alguna manera l'estètica documental que hauria pogut realitzar fent referència a aquest atemptat tan sorprenent. Però si que s'ha de tenir en compte que el director intenta recrear d'una manera molt versemblant el moment en que els carrers de Nova York s'omplen de gent espantada i confusa i el gran allau de pols i fum que provoca la caiguda de les Torres Bessones. Tot i així, dins d'aquest intent de recreació es segueix insistint en la trama principal ja que quan es veu tot l'ambient carregat de fum i pols el director enfoca el quadern que durant tota la pel·lícula el protagonista ha anat escrivint. A més també va fent salts de pantalla i es centra (enfoca) en les reaccions dels personatges que han anat protagonitzant la història. Per tant, considero que el director sí que intenta recrear l'atemptat però d'una manera molt general ja que més que un intent de documental sobre aquest fet és més un final per a una pel·lícula amb poca força.


Ja ho sabeu nois, Carpe Diem!!

Ada Ripollés Lamote de Grignon