La memòria a Blade Runner

La societat que presenta Blade Runner té una diferència significativa amb la nostra, no hi ha una memòria social, una memòria col•lectiva. Existeix amb força la memòria personal, que a més és un aspecte determinant en el film, però manca absolutament una crònica dels fets que ens expliqui com ha aparegut aquesta societat distòpica. Al llibre en que es basa (Phillip K. Dick. Somnien els androides en ovelles elèctriques?, 1968) s’explica que la humanitat ha passat per una guerra apocalíptica que ha acabat amb la vida animal i ha destrossat el medi ambient (recordem que va ser escrit en plena guerra freda). A la pel•lícula això no es menciona, i deixa oberta la hipòtesi de que ha estat la pròpia societat la que ha evolucionat en aquesta direcció, sense necessitar la intervenció de cap succés catastròfic, una idea encara més inquietant que la que planteja el llibre.


Per tant, no sabem exactament com s’ha arribat al temps que representa la pel•lícula, i la societat que ens descriu és una societat que sembla haver oblidat el passat. Al contrari que nosaltres, que ens veiem submergits en un procés de recuperació de la memòria històrica, en aquesta societat futurista sembla que els humans han deixat de preguntar-se el perquè de les coses i simplement tracten de sobreviure o escapar. Potser el passat és massa traumàtic o potser s’han perdut tots els testimonis, ja sigui directes o en segon grau (indirectes, a través de testimonis) del passat. Em sembla interessant contextualitzar la realització de la pel•lícula (any 1982) en un moment de recuperació i revisió de la memòria històrica per veure com aquí s’enfoca al persistència de la memòria des de la hipòtesi de l’absència total d’una post-memòria en una societat avançada.

Com en altres pel•lícules de gènere cyberpunk, una gran corporació com Tyrell Corp. ha aconseguit un nivell de control sense discussió sobre la societat. El seu fundador, el creador dels replicants, és un científic que adquireix l’estatus de Deu a l’atorgar la vida a les seves creacions. Però talment com Frankenstein, Tyrell no construeix els seus “fills” com a éssers humans complets, tan sols al final se n’adona que un cos sense identitat (és a dir, memòria, o ànima en el cas de la criatura de Frankenstein) no pot sobreviure. La nova generació d’androides, Nexus 6, és la que creua el llindar entre la màquina i l’home.

La memòria en el pla individual, expressada en forma de records personals, és un element catalitzador d'algun dels temes més importants que planteja el film. La implantació de records falsos en els replicants desencadena el discurs filosòfic de la pel•lícula. Què ens fa humans? Què ens identifica com a individus amb identitat pròpia? Sorgeix la identitat del conjunt de les nostres vivències, de la nostra memòria personal? Fins a quin punt podem estar segurs de la validesa i la fiabilitat dels nostres records? Si no podem entendre i comprendre tot allò que ens ha portat allà on som ara, si no podem fiar-nos dels nostres sentits ni de la nostra raó com a instruments per entendre el món, com podem estar segurs de la nostra pròpia identitat? Com pot saber Rachel (Sean Young, espectacular i meravellosa interpretació) si serà capaç fins i tot de fer un petó o de fer l’amor si no pot estar segura de res del que sap?

Els dubtes sobre la validesa dels propis records no només assalten a Rachel, sinó que Deckard (Harrison Ford, en estat de gràcia interpretativa) també s'acaba qüestionant (segons la versió) la seva pròpia identitat i la possibilitat de que sigui ell també un replicant. Aquest conflicte del blade runner l'enfronta inevitabletment amb la moralitat de les seves accions, i és representat amb diverses solucions de muntatge, que han anat variant en funció de la versió de la pel·lícula.*

En un món on els replicants han de buscar el seu creador per trobar la seva humanitat, i on els propis humans han perdut la capacitat de defensar la seva llibertat individual, potser la sortida més sensata, l’opció de l’esperança, és la de la rebel•lió dels androides envers la seva esclavitud. El replicant Roy Batty (Rutger Hauer, un altre que ofereix la millor interpretació de la seva carrera), en un discurs final que deixa per a la història del cinema, ens parla de que la seva memòria es perdrà com llàgrimes en la pluja. Deckard, l’home que l’havia de “caçar”, entén llavors que la mort irreparable de la memòria és una senyal inequívoca de la pèrdua de quelcom que era viu. I que la recerca existencial que emprenen els replicants és un esforç que els homes i les dones no han d’abandonar mai si no volen renunciar a la seva naturalesa humana.



Amb la mort de Roy Batty es perd no tan sols la memòria de l’individu, sinó també de l’espècie (dels replicants, en aquest cas). Una reflexió amb la que podem empatitzar molt directament, ja que com veurem a Soldados de Salamina, la mort dels testimonis personals dels esdeveniments històrics és una pèrdua irreparable tant en el pla individual com en el col•lectiu. Tan sols si aquesta memòria és registrada i és capaç de superar la renovació generacional esdevé memòria històrica. Aquesta evidència també és la que ha impulsat, per exemple, el projecte de la Fundació d’Història Visual de Supervivents de l’Holocaust, finançada per Steven Spielberg. La naturalesa humana està inseparablement lligada a la transmissió de la memòria, el nivell d’humanització al que pugui arribar la nostra espècie, en línia amb el que diu l’antropòleg Eudald Carbonell, anirà sens dubte lligat a la capacitat d’aprendre del nostre llegat històric i del funcionament com a eines de progrés dels avenços tècnics i els mitjans de comunicació.

*nota: Cal dir sobre això que Ridley Scott ha jugat al gat i a la rata amb la comunitat de fans de la pel•lícula, ja que en la primera versió que es projecta a penes s'insinuava la possibilitat que Deckard fos un replicant. Tot i així, el paper que juga el personatge de Gaff (Edward James Olmos) i la seva afició a la papiroflèxia donava lloc a l'especulació. En la versió final, veiem com Deckard somia amb un unicorn, que després reapareixerà en l'escena final de la mà d'una figura de paper elaborada per Gaff que ens dóna a entendre que coneix els seus pensaments, ja que en realitat són implants. Aquesta escena final ha estat present des de la primera edició; primer es va interpretar com una senyal de perdó de Gaff cap a Rachel i Deckard i posteriorment s'ha interpretat com la revelació de la naturalesa del propi Deckard. Un altre canvi que he detectat en el muntatge final és l'efecte d'ulls vermells que tenen els replicants, el mateix que veiem a vegades en les fotografies, que en el muntatge original observem tan sols en el mussol (símbol de la filosofia i per tant de l'eterna discussió sobre la font del coneixement veritable), i que en la versió final del director també podem apreciar en els replicants.



Josep Maria Calpe
Grup 1