Són els mitjans els qui impulsen l'aparició de tals falses necessitats, o som nosaltres mateixos que ens les proposem intencionadament?
Es pot distingir entre necessitats vertaderes i falses, [...], la major part de les necessitats predominants de descansar, divertir-se, comportar-se d’acord amb els anuncis, d’estimar i odiar el que els altres estimen i odien, pertanyen a aquesta categoria de falses necessitats.(H. Marcuse, l’home unidimensional p. o. 1964)
Segons Marcuse (escola de Frankfurt) la majoria de necessitats que predominen en les nostres vides són falses necessitats. Comportar-se i consumir d'acord amb els anuncis publicitaris, voler igualar les possessions o conquestes dels altres, sentint-nos realitzats amb un bon cotxe o amb una casa ben gran en són alguns exemples. Les teories de Herbert Marcuse es plantegen que els mitjans i la publicitat son una força creada pels poderosos amb l’únic objectiu de captar cada vegada més persones, i convertir-los en un fort instrument de consum. Pel que a mi respecta, jo no crec que aquesta visió tan extremista sigui fidel a la realitat.
Entenem que, principalment, es refereix a la televisió com a forma de control, aquesta en els seus inicis no va ser inventada com una eina de publicitat, sinó simplement per retransmetre imatges des de punts llunyans, i posteriorment amb l’auge tecnològic, la funcionalitat ha canviat: la creació pròpiament dita no crec pas que hagi sigut per mans del govern, ni per les “malvades” indústries tal i com es sol pensar.
Sí, les empreses utilitzen la publicitat per beneficiar-se, també ho fan els governs, i sí, canvien la perspectiva de la massa en general, però per a mi el que cobra més importància es la degradació de gustos: un vincle estret que deteriora l’estètica en comparació en quan els mitjans no existien. Les classes altes tenien l’accés privilegiat a la cultura, i ara amb la difusió de l’educació i la mediatizació, resulta un decaïment profund del nivell cultural. El percentatge de “cults” ara representa la minoria, del que abans era la totalitat del públic.
Trobo que aquest canvi de gustos és el que ha provocat un capgirament a la televisió i als ídols que apareixen, i actualment internet té més i més força cada cop. Vull compartir un vídeo que vaig trobar fa poc, que tracta de “La cara oculta de Facebook” i invita a la reflexió i dóna dades sobre qui són els que controlen aquesta xarxa, però es clar, s’hauria de contrastar la informació abans de formar-se una idea.
http://www.youtube.com/watch?v=xzTgIdNW6lg
Trobo que aquest vídeo també es molt alarmista, però es curiós com diu que les empreses compren les nostres dades per analitzar-les i així crear noves modes i impulsos consumistes. També em sembla un documental prou agressiu com per posar-lo en tela de judici, però potser es que jo ja estic alienat, tal com diu Marcuse, per les falses necessitats de la publicitat... Potser ja es massa tard...
Juan Manuel Molleví Martínez
Bon comentari, Juan Manuel. Tot i així, jo tendeixo a estar més d'acord amb Marcusse i no tant amb tu. Són opinions, ho sé. No crec que la democratització de la cultura sigui contraproduent, sinó tot el contrari. No crec que la difusió de l'educació suposi un decaiment del nivell cultural, tot el contrari!! Els meus pares gairebé no saben escriure, en canvi no conec pràcticament a ningú de la meva generació que no hagi rebut una educació bàsica (i la majoria, secundària).
ResponderEliminarL'altra cosa és que poguem ser crítics amb el nivell educatiu del nostre país o amb les inquietuts culturals de la majoria... De totes maneres, continuo pensant que si la televisió fés programes de qualitat continuaria tenint èxit. Però això no interessa, perquè és molt perillós que la gent comenci a pensar...
Laia Quílez
Els funcionalistes com ara Marcuse, defensen el concepte d’unidimensionalitat com la base dels valors de les persones.
ResponderEliminarSegons ells, els mitjans l’únic que volen és entretenir a la massa per imposar un ordre establert. Les indústries creen una cultura de masses per legitimar aquest ordre dominant i així, en comptes de generar cultura, obtenen benefici. Per aconseguir aquest objectiu es necessita generar l’anomenada “falsa consciència”. Per exemple, segons Marx (principal fundador de l’Escola de Frankfurt), els obrers quan dedicaven temps al seu oci, adoptaven els valors burgesos i d’aquesta manera es neutralitzava la lluita entre classes. És a dir, amb la creació d’aquesta “falsa consciència”, les persones (en aquest cas obrers) es tornaven menys crítiques amb la societat i principis i acabaven assumint la ideologia global com a pròpia (cosa que els perjudicava).
Així, crec que els mitjans són els que impulsen l’aparició de falses necessitats ja que ens vénen una realitat que no existeix i modifiquen la percepció de la realitat, fent que nosaltres ens creem necessitats que en realitat no podem satisfer. No obstant, si que és veritat que disposem d’algunes necessitats bàsiques pròpies, però moltes crec, les necessitem perquè ens les imposen, sinó, podríem passar perfectament sense elles.
Tot això equival a dir que la cultura de masses ens ha uniformitzat i ho segueix fent. Per tant, es pot dir que la societat industrial ha aconseguit imposar-nos un conjunt de valors (benestar, hàbits...) dels quals resulta molt difícil desfer-se’n i/o canviar-los.
Jo, personalment, no crec que MAI (o això espero...) arribéssim al punt de no saber “ni que estem fent” per culpa dels mitjans i la seva manipulació. Tot i això, també sé que de vegades, resulta complicat controlar les temptacions de la publicitat, però crec que tot es força de voluntat!
CRISTINA REVERTÉ ROMERO
Jo pel contrari sí que crec que la difusió de informació crea alhora desinformació. Per explicar-me ho puc exemplificar amb la disfunció Narcotitzant de Lazarsfeld i Merton, una conseqüència NO planificada.
ResponderEliminarAquesta "desinformació" o "disfunció" (contrari de funció) crec que és l'efecte del gran flux de comunicació: a mida que augmenta el temps dedicat a la informació, disminueix el temps per a l'acció. Com que la persona ja es troba molt realitzada a nivell informatiu desenvolupa en si mateixa un sentiment de comoditat davant de l´acció. És a dir, aquesta persona arriba a confondre el SABER dels problemes del dia a dia amb el fet de FER alguna cosa al respecte. És un narcotitzant social (però no pas que els polítics o poderosos ORDENIN la distracció, crec que és més aviat una conseqüència de la construcció dels mitjans en sí, però no dic pas que no se'n aprofitin).
Per exemple, el canvi climàtic. Les persones s´han acostumat tant a sentir parlar sobre aquest tema i veuen que es realitzen diversos actes a favor d´aquest que ja en tenen prou. És a dir, no troben necessària la seva acció directa per tal de fer front al problema perquè creuen que amb tot el que veuen als mitjans ja n´hi ha prou. Un clar exemple seria l´assistència a un manifestació.
Juan Manuel Molleví