Miedo y asco en Las Vegas

Sinopsi
Un peculiar periodista, Thompson, amb el pseudonim de Raoul Duke, i el seu misteriós advocat samoà, Óscar Zeta Acosta, alies el Dr. Gonzo, emprenen un viatge cap a Las Vegas amb un carregament de drogues de tots els tipus. En principi es desplacen perquè el periodista ha d'informar sobre una cursa de motocross, però aviat el viatge desencadena en una bogeria al·lucinògena on els protagonistes cometen fraus, sembren el caos allà on van i escandalitzen tothom qui es troben.

Miedo y asco en Las Vegas és una novel·la escrita per Hunter S. Thompson i il·lustrada per Ralph Steadman.
L'adaptació al cinema ha estat realitzada per Terry Gilliam el 1998.
Terry Gilliam ha demostrat un sentit de l'humor que, curiosament, no es basa en el concepte tradicional d'"humor", sinó en conciliar allò "bizarro" amb alló cuotidià.
Un experiment fílmic que podrà agradar o no, però que és innegablement producte d'un artista que busca sempre allunyar-se del camí més transitat, incursionant sense por en el terreny que millor s'ajusti a la seva visió, sense importar si té "viabilitat comercial" o no. Era impossible que "Fear and Loathing in Les Vegas" tingués èxit financer; la seva actitud mateixa consisteix a repel·lir o almenys desconcertar a l'espectador.

Les actuacions dels actors protagonistes, Johnny Depp i Benicio del Toro, són magistrals, actuant en escenes que no obeeixen cap mena de lògica i que els fan passar d'heroïs a delinqüents sense previ avís. Algun cop he escoltat la llegenda urbana de que els actors realment anaven drogats i que s'havien pres les substàncies que hi apareixen, tot i que dubto molt que això sigui veritat.

Tot i les males crítiques que ha rebut, s'ha convertit en una novel·la de culte especialment entre els seguidors del Neo periodisme i el Periodisme gonzo (movimient que Thompson va crear i batejar).

Aquesta pel·lícula original i transgressora no té res a veure amb comèdies fetes tan sols per passar l'estona, on adolescents descerebrats cometen estupideses sense més (Dos colgaos muy fumaos, ¿Colega dónde está mi coche?, Supersalidos...). Aquesta pel·lícula busca explicar el nihilisme i el desencant d'una generació (finals dels 60's) que va intentar canviar el món i no ho va aconseguir.
Intent de col·locar l'activisme radical i la cultura de les drogues de finals de la dècada dels '60 en el context i vitrina de la cultura popular d'Estats Units en aquella època. Explora el plantejament que 1971 va ser un moment crucial en en el moviment hippie, quan la contracultura va perdre tant l'ímpetu, com la innocència i l'optimisme dels seus primers temps, transformant-se en apàtic cinisme. A través de la història, els personatges es desvien del camí per a degradar, abusar, ridiculizar i destruir els elements del consumisme, superficialitat i excessos de l'Amèrica de l'època. Gran part de Las Vegas de la novel·la simbolitza aquesta decadència de la cultura popular i la mentalitat de la gent, a qui els personatges principals respecten poc o gens. En els comentaris del DVD de l'adaptació cinematogràfica de la novel·la, el director Terry Gilliam mostra a aquests actes com representacions de l'anarquisme. Alguns han remarcat que els temes de la novel·la s'assemblen a aquells del gran Gatsby, que també tracta sobre la condició dels Estats Units i la vida dels rics i superficials. Uns altres han suggerit que el cadillac blanc que ambdós conduïxen (batejat com la "balena blanca" per Duke) és una al·lusió a la balena blanca de Moby Dick, simbòlicament representativa del bé, el mal i la metàfora d'aquelles coses en la vida que estan fora del nostre control. També crítica la guerra de Vietnam.
La novel·la no està mancada de reflexions que també són presents a la pel·lícula:
Els monòleg de Thompson, com el de l'onada (Thompson el considera com "lo millor que ha escrit") em van semblar molt impactants (parlen del pessimisme en el qual es troba l'autor després que hagi passat la dècada dels 60), aquí en deixo dos:

"No tiene sentido pelear ni de nuestro lado ni del de ellos. Teníamos todo el momentum; navegábamos cresta de una inmensa y bellísima ola. Y ahora, menos de cinco años después, puedes ir hasta la cumbre de alguna colina en Las Vegas y mirar al Oeste, y, con la mirada apropiada, casi podrás ver el lugar donde finalmente la ola rompió contra la tierra y comenzó a retroceder."

"Ahora la vida se reduce a la supervivencia, no queda nada de la energía de los 60. Ese fue el error fatal de Tim Leary, vendió la idea de la expansión de la conciencia, sin pensar en la sombría realidad que le esperaba a toda la gente que le tomara en serio. Esos pobres llenos de acido que creían que podían comprar paz y entendimiento a tres pavos la dosis. Pero sus pérdidas y errores son también los nuestros. Leary derrocó la ilusión en una forma de vida que él ayudo a crear, dejo una generación de buscadores de la verdad. Que nunca entendieron la falacia mística de la cultura del acido, la suposición de que alguien, o al menos alguna fuerza, mantenía la luz al final del túnel..."

Sóc el Marc Iglesias.