
“On October 6, the planet blacked out for two minutes and seventeen seconds. The whole world saw the future.”
Amb aquesta impactant frase va començar el primer capítol de la sèrie titulada Flashforward, considerada una de les sèries revelació, juntament amb Lost. Grans expectatives donaven suport a la nova sèrie. Ha rebut moltíssimes crítiques, tant positives com negatives.
Un breu resum del plot de la sèrie seria aquest: Un esdeveniment misteriós (el 6 d’octubre del 2009) causa que tot el planeta es desmaï duran dos minuts i disset segons. Durant aquesta estona, tothom veu visions sobre el que serà la seva vida el dia 29 d’abril del 2010. L’objectiu, ara, és buscar què, qui, com i perquè s’ha pogut causar una cosa d’aquesta magnitud; i si hi ha la possibilitat que es torni a repetir.
FlashForward és un fenomen televisiu global, el qual segueixen milions de persones i que s’ha vengut a més de 100 paísos arreu del món. “This series is full of great mind-bending contradictions and nothing is what it seems” (Joseph Fiennes). I té molta raó, ja que a mesura que segueixes els capítols van apareixent coses que es contradiuen entre si. Coses que consideraves que eren impossibles que passessin, però passen. Malgrat la qualitat de la idea principal i com s’encara la sèrie, sembla que les audiències no ajudin massa (després en parlaré).
Moralment parlant, un factor important de la sèrie és el dilema personal que cadascú sent en el moment de continuar la seva vida després d’haver vist el seu propi futur. ¿Com actuaries si no haguessis vist res al teu flashforward? ¿Què passa si ho veus tot perdut i a la teva visió surts sense preocupacions, feliç? ¿I si en el moment del teu flashforward veus que la teva vida no pot anar pitjor? Aquesta és la vertadera lluita a què s’enfronten totes les persones del món de la sèrie. “How would you really feel if you saw yourself in six months time?” (Sonya Walger). D’aquesta manera, tots comencen una carrera la qual cadascú l’encara a la seva manera.
La intriga és una de les característiques més importants de la sèrie: la frase de Brian F. O’Byrne “We are all prophets now” s’ha vist afectada per successos que demostren que es pot canviar el futur (¿Realment tothom serà el que les visions han dit que serien?). Això encara dificulta més el progrés en les investigacions del succés i l’intriga en l’espectador (punt a favor).
Les expectatives de la sèrie eren gegants (“la nova Lost”), però el públic i les audiències són molt exigents, per això la ABC va deixar d’emetre-la com a càstig per les baixes audiències. Fins ara, se sap que l’emetran fins el final de la primera temporada. ¿Què passarà després? Espero que segueixi (dóna molt de per si) sempre i quan continuï en la línia que ha anat agafant després que ABC la tornés a emetre el passat març. Les audiències juguen un paper molt important en la continuïtat de les sèries, cosa que no trobo correcte.
Com he donat a conèixer en aquest escrit, personalment m’agrada la sèrie i trobo que, potser sí, hi ha hagut algun capítol fluixet, ¿però que esperem, que tots els capítols siguin apoteòsics? Som humans.
Jordi Ribé Pujol

Este comentario ha sido eliminado por el autor.
ResponderEliminarA mí personalmente me gusta mucho FlashForward, pero ser anunciada como la sucesora de Perdidos le ha hecho muchísimo daño. No es la primera que aparece con ese lema para que luego sea un fracaso (ya pasó en su día con "The nine", una serie casi desconocida que vendieron como el acompañamiento perfecto de Perdidos y no llegó a terminar su primera temporada), quizás porque las expectativas están muy altas.
ResponderEliminarSupongo que ese simple hecho y que algunos episodios hayan resultado un poco flojos ha hecho que la gente vaya cayéndose por el camino. Y es curioso como 'castigan' a las series a parones por sus bajos niveles de audiencia, cuando es obvio que un montón de meses entre capítulo y capítulo no van a hacer ningún bien a esas audiencias ni a los ratings demográficos, que a fin de cuentas son los que importan a los anunciantes (en esencia, el dado demográfico que les importa es el de espectadores entre 18-45 años). Y eso que la serie comenzó con buenos datos.
A mí, como a ti, la serie me gusta. Cómo juegan con las reacciones de la gente ante lo que saben que va a ocurrir, y a ver cómo lo solucionan todo. Yo particularmente tengo curiosidad con saber qué línea seguirán con Demetri Noh.
Respecto a "Les audiències juguen un paper molt important en la continuïtat de les sèries, cosa que no trobo correcte", bueno, la televisión al fin y al cabo es un negocio y los que mandan son los anunciantes. Nadie querría anunciarse acompañada de una serie con pésimos niveles de audiencia (mientras que se PELEAN por la series finale de Perdidos, por ejemplo), así que a los que nos gustan las buenas series, nos toca hacernos a la idea de que a veces la calidad no significa el éxito.
Saludos :)
- Raquel Rodríguez Casas.
Es extraño porque Perdidos no tiene unos índices de audiencia tan altos en US pero en cambio tiene muchísima fuerza en la red. Creo recordar que es la serie más descargada y vista en internet en todo el mundo.
ResponderEliminarPor lo tanto, una serie aunque no tenga demasiada audiencia si sale rentable por otro lado compensa. De hecho eso es lo que ha ido pasando con Heroes, a pesar de tener datos pésimos la han renovado varias veces. Pero Flash Foward no ha tenido tanta suerte.
-Elodie Mellado-
Ah, y en Estados Unidos los anunciantes se guian por los demográficos más que por la audiencia en sí. Por lo tanto aunque Flash Foward tuviera poca audiencia si en los demográficos obtuviera buenos datos quizá no la habrian cancelado ya que son en estos donde se fijan los anunciantes.
ResponderEliminarAquí os dejo una página por si os interesa como va todo este tema que seguro que lo explican mejor que yo xD
http://hablandodeseries.blogspot.com/2009/10/la-importancia-de-las-demograficas.html
-Elodie Mellado-
Cierto, pero Perdidos es un fenómeno como hay pocos. En ocasiones, hay series que sobreviven a índices de audiencia mediocres precisamente por tener una gran base fan, por los datos de grabaciones en DVR o las descargas de iTunes, por ejemplo. Pero estos casos no son la norma y FlashForward ni se acerca al fenómeno fan que es Perdidos, así que es una serie que depende sobre todo de sí misma. Lo más parecido a Perdidos que hay ahora mismo ahí fuera podría ser Glee, que con unas audiencias discretas, ha conseguido una popularidad enorme que es la que puede garantizarle su supervivencia en antena (principalmente porque, como Elodie dice, es una serie que cumple en las demos, y mucho, y al fin y al cabo, es lo que importa).
ResponderEliminar- Raquel Rodríguez Casas.
Glee es que es una jodida maravilla xD
ResponderEliminarDe hecho, el último capítulo tuvo tanto una audiencia alta como unos demos aceptables pero supongo que se irá estabilizando (era estreno del mid-season). Fox tiene que estar frotándose las manos, espero que no se les desmadre la cosa y la acaben fastidiando.
-Elodie Mellado-
La trobo una molt bona sèrie. Justament avui m'he posat al dia amb els dos últims capítols que em quedaven per veure i m'he quedat de pasta de moniato.
ResponderEliminarCom bé diuen pels comentaris, em sembla una llàstima que la deixin d'emetre perquè als EEUU no tingui èxit, ja que fora d'allà, i sobretot per internet, està causant un gran furor. Potser no és un fenòmen com el de Lost (i és que costarà que una sèrie agafi un revolt com ho ha fet Lost, que a mi m'ha canviat la manera de veure les sèries per sempre més) però val moltíssim la pena i, si la continuessin, seria una molt bona successora (insisteixo, sense cap comparació) de Lost quan acabi amb la sisena i última temporada. A veure que passa...
Per cert, no he vist Glee però tothom parla meravelles d'ella, crec que ja sé quina serà la pròxima sèrie que veuré...
·Anna Poyo Badia
Bé, si al final acaben finiquitant Flashforward abans d'hora, sempre podem veure quin hagués estat el final llegint el llibre del què parteix,"Flashforward", de Robert J. Sawyer.
ResponderEliminarPer altra banda, és interessant veure com, igual que LOST, ens trobem aquí amb un curiós tractament de la dimensió del temps (i, de fet, d'una mena de "realitats paral.leles").
M'apunto Glee a la llista. Merci!
Laia Quílez