"Green Zone: Distrito Protegido"

No us deixeu enganyar pel trailer (que us pot convidar a veure la pel·lícula per la seva espectacularitat, però ofereix una visió de la trama completament diferent a la que us trobareu si decidiu veure-la): "Green Zone: Distrito Protegido" no és un simple film d'acció amb la Guerra d'Iraq com a pretext argumental.

És, a més d'un thriller polític impecable (amb un ritme que no deixa lloc per a l'avorriment en cap escena) i una pel·lícula bèl·lica en tota regla, una detallada visió de conjunt sobre el panorama social i polític imperant a l'Iraq al 2003 i les circumstàncies i motius que van portar els Estats Units a iniciar la seva campanya militar.

Al cap i a la fi, no podíem esperar menys del Paul Greengrass, cineasta irlandès amb un marcat estil documental (estil que imprimeix a totes les seves obres, pertanyin al gènere que pertanyin) i sempre compromès amb la realitat política imperant en el context dels seus films: es va donar a conèixer amb un brutal retrat del "Diumenge sagnant" irlandès, va transformar la saga hereva de James Bond (la trilogia de Jason Bourne, basada en les novel·les de Robert Ludlum) en una denúncia envers els programes d'entrenament i d'assassinats polítics de la C.I.A., i va donar un emocionant testimoni dels últims moments dels passatgers de l'avió United 93 (dany col·lateral durant l'11 de setembre de 2001).

Per tant, tenim dos formes de veure "Green Zone":

1. Com a thriller bèl·lic:

El que ens emportarem serà una dosi d'adrenalina i tensió de dos hores, sostinguda per uns personatges arquetípics (el protagonista honrat que creu en el sistema i vol descobrir la veritat, el conspirador que vol tapar la veritat i el seu secuaç, la periodista que ajuda el protagonista...) però funcionals dins la trama i un McGuffin molt eficaç: qui és en Magellan, també conegut com la J de Trèvols, la persona que va donar als EUA la informació necessària per a justificar la seva entrada a l'Iraq?

La trama està narrada amb un ritme frenètic que no permet un minut de descans i filmada enterament amb càmeres a l'espatlla i poca lluminositat. En moltes escenes, de fet, la sensibilitat de la imatge està tant forçada i apareix tal quantitat de soroll que, almenys al cinema, sembla estar veient una gravació feta amb una càmera domèstica (la qual cosa no és així, ja que aquesta pel·lícula es va filmar amb càmeres cinematogràfiques especialment preparades per a escenes d'acció i de guerra), però tot forma part de les intencions del director Greengrass i del director de fotografia, Barry Ackroyd ("En Tierra Hostil").

2. Com a denúncia política:

Amb un guió impecable de Brian Helgeland ("Mystic River"), el film pretén exposar, basant-se en el llibre "Imperial Life in the Emerald City: Inside Iraq's Green Zone", de'n Rajiv Chandrasekaran, quins motius van "justificar" l'entrada dels Estats Units d'Amèrica a l'Iraq.

A més, exposa la crua realitat dels iraquians durant el seu dia a dia (i fins i tot la seva forma de pensar i d'estimar-se el seu país, mitjançant el personatge del Freddy, molt ben construït i desenvolupat), les mentides de la C.I.A. sobre els programes d'armes de destrucció massiva d'Iraq, el per què era necessari deixar el control polític de la zona en mans de veritables iraquians en el moment de donar successió al Saddam Hussein...

El missatge del film és clar, en aquest sentit: el destí d'Iraq no havia d'estar en mans americanes, sinó dels propis iraquians.

En conjunt, és tant un impecable thriller d'acció com un retrat matisat i complex sobre què va suposar aquest conflicte i sobre quines van ser les seves conseqüències. Per si tot això no us ha convençut, us convido a veure el film només per contemplar el seu últim pla, un perfecte resum de tot el que heu vist durant el metratge i dels beneficis que ha obtingut Estats Units mitjançant la invasió injustificada (i, fins i tot, il·legal) d'un país.

Nota: 9/10


David Hidalgo Moreno