Cinema independent: Memento i The Fall

M'agrada denominar el cinema independent com un cinema de segona avantguarda ja que té característiques pròpies d'aquesta: En rebutja els principis de la narrativa clàssica, s'allunya dels films comercials, pel·lícules experimentals que s'apropen a l'estètica pinturesca, és a dir, fan del setè art l'expressió amb moviment de la pintura.
Dos films que jo, com a espectadora, denominaria com a independents, per les seves característiques pròpies, la complexitat de l'argument que ens manté com a espectadors actius i el món interior dels personatges com a tema principal, serien dos pel·lícules molt diferents entre sí: Memento i The Fall.
La primera, Memento, dirigida per Cristopher Nolan (director de cintes tan conegudes com les dos últimes entregues de Batman: Batman Begins i El caballero oscuro). Aquesta seria anomenada per molts pel·lícula típicament comercials ja que està protagonitzada per actors amb un cert renom, Guy Pearce entre ells, i ha sigut nominada a diversos oscars. Fins aquí a ningú se li ocorreria titllar-la d'independent. Però, què passa si ens centrem més amb el seu contingut? Provoca que l'espectador fagi un exercici memorístic al mateix temps que el protagonista per tal que intenti arribar a una conclusió de què està passant, destrucció de la linialitat en el temps, barreja d'històries que acaben convertint-se en una.
Potser és una mica agosarat comparar-la amb el cinema de la Nouvelle Vague, però en trobaríem algunes semblances:
. Es pot observar una certa renúncia a les estructures narratives rígides: deconstrucció, descentrament, discontinuitat... El director explica la situació d'amnèsia anterograda que pateix el protagonista (no pot recordar més d'un quart de vivències i es tatua el cos i guarda fotografies per tal de recordar perquè està lluitant i per trobar l'assassí de la seva dona) utilitzant el flashback, enganyant a l'espectador explicant una història d'un home, que en principi es manté alié al film, com una informació complementària, i acaba convertint-se en la veritable història del protagonista. Hi ha una discontinuitat en la història constantment.
. Espectador actiu i experimentació del director: aquest té dues possibilitats, explicar la història tal i com està passant o fer un exercici d'estil narratiu per explicar-la des d'un altre punt de vista i aconseguir que l'espectador no deixi d'estar atent, ja que si ho fa, perd el fil de la història.
. Ús d'una imatge fragmentada, inompleta i sospitosa.
. Ús d'un protagonista com a antiheroi: un heroi clàssic lluitaria per casos aliens a la seva persona, per defensar la justícia, aquí passa al contrari, lluita per ventjança, viu sotmès a la depressió que li comporta no tenir memòria a llarg termini i viure amb l'ombra de la història de la seva dona que realment no sap ni si és la verdadera.
. Rebuig de l'omnisicència narrativa: ús de la primera persona contant la seva pròpia història, punt de vista intimista del protagonista. No sabem tot el que l'envolta sinó només allò que ell està vivint, sense saber res que sigui extern a ell.
Per tant, aquest film s'allunya bastant del cinema clàssic de Hollywood, no té un desenllaç clar, la història acaba de la mateixa forma que comença, amb els continus enganys a un protagonista que no sap on va i perquè està fent el que fa, simplement crea records per crear-se un futur, es tracta d'un final completament obert.

Per altra banda trobaríem una pel·lícula difícil de relacionar amb Memento, actors no coneguts, director, Tarsem Singh, el nom del qual no ens provoca cap reacció... L'única referència famosa que ens despertaria curiositat seria que la cinta és presentada pels directors Spike Jonze i David Fincher. Tot i això, va cautivar el públic i la crítica del festival de Sitges 2007, això esdevendria sinònim de pel·lícules independents milloren en argument i qualitat a pel·lícules comercials?
Un argument molt senzill: Un hospital de 1920, un doble de cinema intenta impressionar a la seva núvia i a la vegada que es trenca les cames, ella el deixa per una estrella de cinema. A l'hospital utilitza l'amistat amb una nena de cinc anys per tal que aquesta li porti morfina, mentre ell li explica una historieta i la suborna dient-li que si li porta aquestes pastilles, ell li contarà el final de la història.
L'important d'aquest llargmetratge no és el que conta, sinó com ho conta. Trobariem tant característiques de la postmodernitat: To nostàlgic del malalt, deixat per la noia, que utilitza a la nena, una barreja hortera d'elements dins la història que no quadren entre sí però que units provoquen l'atenció de l'espectador. La gràcia de la historieta són aquests elements i personatges: des d'un indígena fins a una princesa, passant per un malvat cruel i un guerrer emmascarat que és ajudat per la seva filla. Aquests dos últims són interpretats pels mateixos actors que fan de malalt i nena. Al relat s'hi van afegint personatges que no tenen cap lògica ni en l'estètica que vol mostrar el conte. Per exemple: surt Charles Darwin vestit amb un abric molt vistós amb el seu millor amic, que resulta ser un mono.
S'utilitza allò híbrid, una mescla de gèneres i temàtiques i busca l'acceptació de l'espectador a través de la importància de la imatge.
És una barreja constant entre la realitat i la historieta, entre la inocència de la nena enfront el malalt que se n'aprofita.
Una característica que apareix al principi i al final de la pel·lícula és l'ús d'imatges d'arxiu i el found footage. El director agafa pel·lícules en blanc i negre per presentar el relat a l'inici i, per contra, al final, les utilitza per tal que l'espectador vegi que la nena està pendent de les pel·lícules on el malalt ha fet de doble a les escenes perilloses.

Dos pel·lícules completament diferents entre sí, la primera basada en el suspens i la segona en històries inconnexes i en una mescla constant de drama i d'aventura que provoquen una intensitat similar en l'espectador: públic actiu, que vol interpretar allò que està veient.

Anna Arnal Gas