Alice in Wonderland

Tim Burton, expressionista per excel·lència, les pel·lícules del qual destaquen per la presència de mons imaginaris, obscurs i força característics, s’arrisca ara a donar vida amb carn i os a la mítica història de Lewis Carroll d’Alícia en el País de las Meravelles.

Personalment, no era seguidora de Tim Burton. Potser per ignorància o desconeixença. Bé, en coneixia alguns treballs però res a comparar amb molts altres dels seus admiradors.

Recentment a classe en vam tornar a parlar al tractar les avantguardes i l’expressionisme: va ser aleshores quan em vaig començar a interessar per aquest director.

En aquest últim projecte de Burton dut als cinemes, ja no només em va obligar a anar-hi el factor de que Burton en sigui el director, hi havia més raons: Alícia en el País de las Meravelles + Disney + director Tim Burton = èxit assegurat. Si més no, la cosa no acaba aquí: cal sumar-hi a Jonny Deep, la música de Danny Elfman i per si fos poc, altres actors coneguts compartint projecte amb un dels directors més característics del moment.

Realment, l’atractiu que se’t fa pensar com pot ser el Món de les Meravelles des de la ment única de Tim Burton, fa que sigui gairebé irresistible el fet de sentir-se encuriosit i voler-se endinsar, una vegada més, en un viatge estètic i completament allunyat al que la nostra visió seria capaç de captar en un espai convencional.

Paral·lelament es suma a aquest atractiu, també, el fet de que l’argument no només representa la història que la majoria coneixem, sinó que va més enllà: en aquesta ocasió l’Alícia torna a caure una altra vegada al País de les Meravelles. És això un problema per als espectadors que no hagin vist o no recordin la pel·lícula? En absolut, ja que la protagonista no recorda haver estat allí i, per tant, de la mateixa manera que els personatges refresquen mica en mica la memòria a la adolescent Alícia, alhora també ens va refrescant la memòria a nosaltres.

L’argument devia ser realment atractiu també per a Tim Burton, qui sovint recrea més aviat móns de fantasia propis de somnis (o malsons) que no pas de la realitat. Així doncs, el fet de que hi hagués aquesta ambigüitat en el País de les Meravelles sobre si és realitat o ficció donava molt de camp de joc al director. De fet, l’Alícia es pensa que és un somni, o més ben dit, gairebé un mal son del que pensa poder-s’hi despertar només pessigant-se. Aviat entendrà però, que aquell món també és real.

Tim Burton dona forma novament a aquest món paral·lel al nostre amb animals que parlen i que resideixen en castells i paisatges d’una bellesa excepcional, això si, sense oblidar les perspectives deformades com amb les que es dibuixen les branques dels arbres en el bosc quan es fa de nit, les dels barrots on tanquen a Jonny Deep, o en altres tantes ocasions: un se’ns fi perspectives deformades allunyades de la realitat. Una vegada més, la distorsió de la posada en escena característica de Burton se’ns mostrava en diversos racons de la pel·lícula. El tractament de la llum, els contrastos i la obscuritat del País de les Meravelles, els personatges monstruosos, o si més no, força allunyats a la realitat i amb característiques accentuades i peculiars (sobretot en el personatge de Jonny Deep y el simpàtic conill que comparteix taula amb ell), l’animació d’objectes i sobre tot la màgia (com el gat Cheshire que es torna invisible, o les begudes que fan que l’Alícia canviï de mida), l’excés de gestualitat dels personatges (sobretot en el paper de la Reina Blanca i el del Sobrerero), etc. Són alguns dels factors que ens transporten a la visió del cinema expressionista i també característiques del cinema de Tim Burton, qui ha cuidat fins a l’últim detall, tant pel que fa al vestuari com a l’escenificació o la caracterització dels personatges d’aquest clàssic que és el País de les Meravelles.

No només vull donar rellevància a aquesta obra d’art estètica que ha representat, sinó també al rerefons que se’ns transmet al llarg de tot l’argument: la crítica a la societat del que és correcte o el que està ben vist amb actes com el de rebutjar la mà, malgrat la “por” de quedar-se sola com la seva tieta i de les comoditats que hagués tingut si hagués acceptat casar-se, per tant, una ruptura amb els convencionalismes i les normes socials regides pels prejudicis; la crítica a la por que sovint ens domina, en aquest cas ho veiem en l’Alícia, que fins que no comença a creure en ella mateixa no fa més que escapar de les situacions complicades; la crítica a l’esclavització dels animals; la lluita entre el bé i el mal, representat amb la lluita entre les dues germanes: la Reina Blanca (representant de la bondat i els valors cap a tots els éssers vius) i la Reina Vermella (característica per la seva fredor i egoisme), que també representen l’ambició del poder; acceptar el propi destí; la bogeria com a fugida de la realitat i el més important que de fet es remarca fins i tot en el thriller: el fet de que les coses només són impossibles si tu creus que ho són. A més, també es poden intuir característiques postmodernes en un argument fílmic influït directament des del passat de l’Alícia, on la protagonista pren un caràcter crític i reflexiu tot i que al principi no recordi el seu propi passat, confonent-lo només, en un somni. Així doncs, un film a favor de la superació personal i de la lluita pels valors propis que deixa un final obert amb una Alícia que acaba amb una vida programada i obre el seu propi camí en busca d’allò que ella realment vol, més enllà del que els demés pensin.

Alícia en el País de les Meravelles s’ha convertit en un film força esperat per a un públic molt ampli gràcies als diferents factors que he anat esmentant i, sobre tot, gràcies a les campanyes publicitàries (la majoria d’elles rellevant a Jonny Deep -que ha estat un dels principals reclams d’audiència-), que conjuntament han funcionat com a ham per als espectadors que, com jo, no hem pogut resistir-nos de caure en el País de les Meravelles.




Bé, segurament per aquí n'hi haurà que sereu molt més seguidors de Burton del que ho sóc jo (o almenys del que ho era fins al moment!) així que si voleu anar comentant, rectificant, o qualsevol cosa... benvingudes siguin totes les opinions!


Mireia Ribé