Sincerament, portava molta estona pensant que escriuria al post i no sabia ben bé el que. Comentar una pel·lícula? Un videoclip? Però quins? Hi ha mil·lers. Després m'he enrecordat que ahir vaig estar llegint un article al Períodico. Era una entrevista al director , per mi fins al moment desconegut, Sebastián Silva que fa poc a estrenat la pel·lícula de La Nana. Film que conté una part autobiogràfica.
Se m'ha encés la llum. He començat a buscar pel·lícules autobiogràfiques i n'he trobat unes quantes: Persépolis, I for India o Tarnation. M'ha vingut la llum, recordo que a classe vam parlar d'un canvi al cine, de l'aparició de pel·lícules autobiogràfiques, i a l'hora ho he relacionat amb les càmeres de mà, una opció oberta a tothom per poder dirigir pelis . Els films passen a estar a l'abast de gent molt bona, capaços de fer unes grans pel·lícules pero sense el presupost de les grans produccions. Anem pas per pas.
Jo sóc de les que opina que, generlament, si fas una pel·lícula sobre el teu passat és perquè hi ha un capítol de la teva vida que no tens tancat i trobes en el cinema una altra mena d'art on expressar tot allò que tens dins, potser per això les podríem considerar més sinceres, ja que al cap i a la fi, el director no deixa d'explicar una vivència seva.
M'agradaria fer un STOP en aquest punt i comentar-ho. A classe vam veure un tros de Tarnation i em va impactar molt, així que vaig arribar a casa i me la vaig descarregar (encara no l'he vist sencera). Si, em va impactar molt, i no només per l'estètica del film o per la història que explicava, el que més m'impactava era pensar que això era real (aquí ens endinsem en el món dels filsm basast en fets reals) i que a més a més, una persona que havia viscut això era capaç de sentar-se a reviure (dirigint) tot allò. El fet de saber que allò havia passat em deixava impressionada.
Hi ha molts films amb històries facinants però sincerament la majoria de vegades que veig una peli penso " Bah! Però això no passa a la vida real". A molts films juguen molt amb el factor anomenat "casualitat", juguen tant que t'acaba semblant un argument inverosímil. A Tarnation a mi em passava una mica al revés, que si no ens haguessin dit abans que era una història autobiogràfica, etc jo hagués pensat que era una anada d'olla del director (que també ho és) i que un dia va somiar tot això i, ale!, ja tenim pel·li.
No sé, amb Persépolis em passa una mica el mateix. Suposu que ara pensareu " doncs t'hauria de passar amb tots els films basats en fets reals". Si i no. Una mica si perquè sempre que veus un fils basat en fets reals, saps que per molta palla que hi hagi, una petita part és certa. I no perquè en un film autobiogràfic, penso que el director transmet uns sentiments que seria impossible de transmetre si no haguessis viscut allò. Per un cop, el director es pot posar al 100% dins de la història, ja que és la seva història. Em sembla fascinant...
Per mi el cinema no deixa de ser art i l'art es fa amb el cor. Pots gastar-te mil·lers de euros en super produccions pero aquelles que t'arribin al cor seran les veritables grans produccions.
Aquests films que he comentat anteriorment són films que donen més peu a la reflexió, són una nova finestra a un món real, que existeix.
Laura Pou Martínez
Se m'ha encés la llum. He començat a buscar pel·lícules autobiogràfiques i n'he trobat unes quantes: Persépolis, I for India o Tarnation. M'ha vingut la llum, recordo que a classe vam parlar d'un canvi al cine, de l'aparició de pel·lícules autobiogràfiques, i a l'hora ho he relacionat amb les càmeres de mà, una opció oberta a tothom per poder dirigir pelis . Els films passen a estar a l'abast de gent molt bona, capaços de fer unes grans pel·lícules pero sense el presupost de les grans produccions. Anem pas per pas.
Jo sóc de les que opina que, generlament, si fas una pel·lícula sobre el teu passat és perquè hi ha un capítol de la teva vida que no tens tancat i trobes en el cinema una altra mena d'art on expressar tot allò que tens dins, potser per això les podríem considerar més sinceres, ja que al cap i a la fi, el director no deixa d'explicar una vivència seva.
M'agradaria fer un STOP en aquest punt i comentar-ho. A classe vam veure un tros de Tarnation i em va impactar molt, així que vaig arribar a casa i me la vaig descarregar (encara no l'he vist sencera). Si, em va impactar molt, i no només per l'estètica del film o per la història que explicava, el que més m'impactava era pensar que això era real (aquí ens endinsem en el món dels filsm basast en fets reals) i que a més a més, una persona que havia viscut això era capaç de sentar-se a reviure (dirigint) tot allò. El fet de saber que allò havia passat em deixava impressionada.
Hi ha molts films amb històries facinants però sincerament la majoria de vegades que veig una peli penso " Bah! Però això no passa a la vida real". A molts films juguen molt amb el factor anomenat "casualitat", juguen tant que t'acaba semblant un argument inverosímil. A Tarnation a mi em passava una mica al revés, que si no ens haguessin dit abans que era una història autobiogràfica, etc jo hagués pensat que era una anada d'olla del director (que també ho és) i que un dia va somiar tot això i, ale!, ja tenim pel·li.
No sé, amb Persépolis em passa una mica el mateix. Suposu que ara pensareu " doncs t'hauria de passar amb tots els films basats en fets reals". Si i no. Una mica si perquè sempre que veus un fils basat en fets reals, saps que per molta palla que hi hagi, una petita part és certa. I no perquè en un film autobiogràfic, penso que el director transmet uns sentiments que seria impossible de transmetre si no haguessis viscut allò. Per un cop, el director es pot posar al 100% dins de la història, ja que és la seva història. Em sembla fascinant...
Per mi el cinema no deixa de ser art i l'art es fa amb el cor. Pots gastar-te mil·lers de euros en super produccions pero aquelles que t'arribin al cor seran les veritables grans produccions.
Aquests films que he comentat anteriorment són films que donen més peu a la reflexió, són una nova finestra a un món real, que existeix.
Laura Pou Martínez
No hay comentarios:
Publicar un comentario