Posdata: Te quiero no és una pel·lícula de romàntica qualsevol, és un film per molts inclassificable, un drama amb pincellades de comèdia o una comèdia amb pincellades tràgiques amb la que es va atrevir el director Richard Lagravanese.
Aquest film que es va estrenar l’11 de juliol del 2008 a EUA, té un toc especial que et cautiva al començament d’aquest, i l’acabis veient.
La història, basada en una novela de l’escriptora irlandesa Cecelia Ahem, té lloc quan la Holly (Hilary Swank) perd el seu home Gerry (Gerard Butler) a causa d’una enfermetat. La Holly anirà rebent cartes escrites pel seu difunt marit, que va programar la seva entrega abans de morir.
La pel·lícula parteix d’una premisa interessant, original i increíblement dramàtica lluny de ser el típic “pastissot” avorrit amb plans llargs; però, tot i que es toca molt directament el tema tràgic, LaGravenese dóna un toc més alegre, còmic i dolç mitjançant els flashbacks que recorden com era la relació de la parella abans de la mort d’en Gerry sense deixar de banda la trama principal, on la protagonista ha de recuperar-se de la pèrdua inevitable de la persona que més estimava, passar pàgina i seguir amb la seva vida; això es fa molt més difícil quan en Gerry es “resisteix a ser oblidat”, per una banda, amb les seves incessants cartes, no deixa a la Holly començar una nova etapa de la seva vida sense ell, ja que el seu record està sempre present, però per l’altra banda la guia cap a la superació del dolor i l’inici d’una nova vida.
Podem relacionar aquesta pel·lícula molt obertament amb el boom i la mercantilització de la memòria pròpia del postmodernisme. Posdata:Te quiero juga amb l’afan de la memòria i el record; en Gerry és recordat i és present en tota la pel·lícula encara que des d’un principi és mort.
Hi ha hagut molta crítica tant positiva com negativa sobre aquesta pel·lícula, hi ha gent que diu que es queda amb el llibre, persones que la troben “cursi”, un sector que pensa que aquesta és una de les millors pel·lícules de la història, és clar que els periodistes, crítics etc. també han volgut opinar:
"La película no es una cosa bella o culturalmente memorable, y aun así tiene encanto, aunque de un forma extraña. La ardiente sinceridad y desnudez emocional de Swank encaja bien con el exceso melodramático de LaGravenese." (Manohla Dargis: The New York Times)
"Los peligros del mucho amor. (...) Tras una primera escena bien tramada, interpretada y resuelta (...) se empieza a tensar el pellejo de lo razonable (E. Rodríguez Marchante: Diario ABC)
Jo, com moltes persones que l’han vist, em vaig emocionar molt; fins el punt en que vaig estar quasi tota la pel·lícula plorant i, sincerament, quan et començes a ofegar no fa molta gràcia.
Que no sigui una pel·lícula que s’hagi de considerar un referent en el futur, no vol dir que sigui dolenta. Simplement, que ha estat realitzada per (qui sap) provocar emocions, fer pensar al públic del que realment importa en la nostra societat, caracteritzada per la feina, les presses i l’estrés. El director ja sabia que no es pot emocionar de la mateixa manera a les persones, l’efecte de la pel·lícula en el públic depèn de les seves vides, les seves aspiracions, la seva sensibilitat, el seu caràcter, els seus somnis, la seva situació actual etc.
Però quan coneixes aquella persona de la qual no et pots separar, la persona amb qui vols estar amb ella tota la vida, de la que estàs completament enamorat/da, i totes aquelles coses que molts de vosaltres penseu que són “cursis”, la primera de les teves pors és que li passi alguna cosa.
I jo (i molts de vosaltres! que ho sé!), mentre veia la pel·lícula, reflexionava sobre això, em sentia identificada amb la protagonista i pensava “i si em passés a mi?” i inmediatament em feia mal la panxa.
Per mi Posdata: Te quiero, no és una d’aquelles pel·lícules que deixen indiferent al públic, no és una pel·lícula “pobre” en sentit argumental, de producció, guió etc. però no és una super producció; simplement, és una bona pel·lícula, ideal per veure un diumenge.
Que vagi bé!! :)
Maria Hernández Ossó
1r de Periodisme
Me parece exagerado la gente que la considera la mejor película de la historia. Por favor, roza el sacrilegio la simple mención de tal hecho xD
ResponderEliminarY eso que solo he visto la primera media hora (no la aguanté y tuve que quitarla) por lo tanto me abstendré de decir nada más.
-Elodie Mellado-
Sí, hay muchísimas opiniones como la tuya.
ResponderEliminarYa he comentado que es una de esas películas donde depende mucho el tipo de película que te gusta, el momento de tu vida que estás pasando, si te emocionas con nada o no etc.
Entiendo tu opinión y realmente, te doy la razón, no es ni por asomo, de las mejores películas de la historia.
Respecto la teva opinió, Maria, i puc entendre que t'hagi agradat, però no em sembla precisament una pel·lícula original. De fet, no deixa de ser una revisió de Ghost o de Mi vida sin mi...
ResponderEliminarPer mi és d'aquelles pel·lícules que, si t'enganxen, et fan plorar molt, però que en última instància aporten ben poc a la història del cinema.
Salutacions
Laia Quílez
Comparteixo les vostres opinions, tot i que "Posdata te quiero" l'he vist i sincerament vaig quedar contenta, no crec que sigui una pel.lícula a recordar ni molt menys. Moltes pel.lícules et fan quedar satisfets, però perquè últimament no hi ha res millor i simplement ens em de conformar amb el que hi ha.
ResponderEliminarÉs la típica pel.lícula romantica de sempre amb els personatges de sempre i els drames de sempre, a més no ha sapigut reflexar els sentiments i emocions que reflexa l'autora en el llibre, però és evident que aquesta opinió la compartirà molta gent ja que la imaginació és ilimitada comparada amb els límits que suposa un film i uns personatges que difícilment expressaràn allò que cadascú vol sentir. I és que té raó la Maria quan diu que a cadascú li afecta d'una manera diferent la pel.lícula depenent de la seva vida, de les seves aspiracions, dels seus somnis, gustos, sentimenents i un llarg etc.
Anabel Otero González
A mi Posdata: te quiero em sembla una de les pel·lícules més romàntiques de la història del cinema. Respecto les opinions dels altres, però jo sóc de l'opinió que si una pel·lícula aconsegueix que t'emocionis i t'enganxis a ella, és una bona pel·lícula. He de dir que abans d'anar veure-la el cinema, jo ja m'havia llegit la novel·la de Cecilia Ahern, i malgrat el llibre em va entusiasmar, per primer cop el film em va agradar més. L'ambientació, la música, els actors i la història em van semblar més que bons. No crec que la intenció del director fos la de crear una pel·lícula que passés a la història del cinema, sinó fer que la gent visqués una història amb la que s'emocionés.
ResponderEliminarAlba Merayo González